Quan parlem de corrupció, ens vénen al cap uns tipus d'individus típics.
When we talk about corruption, there are typical types of individuals that spring to mind.
Tenim els megalòmans ex-soviètics, com ara Saparmurat Niyazov. Fins la seva mort al 2006, era el totpoderós líder de Turkmenistan, un país de l'Àsia central ric en gas natural. Li encantava promulgar decrets presidencials. I un d'aquests va renombrar els messos de l'any, incloent-hi un mes dedicat al seu nom i un altre al de la seva mare. Va gastar milions de dòlars creant un estrany culte a la personalitat, i la joia de la corona va ser la construcció d'una estatua de sí mateix, xapada en or, d'uns 1,20 metres d'alçada, que s'alçava orgullosament a la plaça principal de la capital i girava seguint el camí del sol. Era un tio una mica fora del comú.
There's the former Soviet megalomaniacs. Saparmurat Niyazov, he was one of them. Until his death in 2006, he was the all-powerful leader of Turkmenistan, a Central Asian country rich in natural gas. Now, he really loved to issue presidential decrees. And one renamed the months of the year including after himself and his mother. He spent millions of dollars creating a bizarre personality cult, and his crowning glory was the building of a 40-foot-high gold-plated statue of himself which stood proudly in the capital's central square and rotated to follow the sun. He was a slightly unusual guy.
I després hi ha el clixé del dictador o ministre o funcionari africà. Aquí podem parlar de Teodorín Obiang. El seu papa és el president vitalici de Guinea Equatorial, una nació de l'Àfrica Occidental que exporta milers de milions de dòlars en petroli des de la dècada de 1990 però que té un trajectòria en el tema dels drets humans realment atroç. La immensa majoria del seu poble viu en un pobresa absoluta malgrat que la renda per càpita és similar a la de Portugal. Així que Obiang fill es va comprar una mansió de 30 milions de dòlars a Malibú, Califòrnia. Jo he estat a les seves portes. Us asseguro que és una propietat magnífica. Va comprar una col·lecció d'art de 18 milions de dòlars que havia sigut propietat del dissenyador de moda Yves Saint Laurent, una pila de cotxes esportius fabulosos, alguns dels quals valorats en un milió de dòlars, ah, i un jet Gulfstream, també. Ara bé el millor: Fins fa poc, cobrava un sou mensual oficial de menys de 7.000 dòlars.
And then there's that cliché, the African dictator or minister or official. There's Teodorín Obiang. So his daddy is president for life of Equatorial Guinea, a West African nation that has exported billions of dollars of oil since the 1990s and yet has a truly appalling human rights record. The vast majority of its people are living in really miserable poverty despite an income per capita that's on a par with that of Portugal. So Obiang junior, well, he buys himself a $30 million mansion in Malibu, California. I've been up to its front gates. I can tell you it's a magnificent spread. He bought an €18 million art collection that used to belong to fashion designer Yves Saint Laurent, a stack of fabulous sports cars, some costing a million dollars apiece -- oh, and a Gulfstream jet, too. Now get this: Until recently, he was earning an official monthly salary of less than 7,000 dollars.
I llavors tenim Dan Etete. Era el ministre del petroli de Nigèria, amb el president Abacha, i resulta que també se l'ha condemnat per blanqueig de capitals. Hem dedicat molt de temps a investigar un negoci de petroli en el que estava involucrat i que pujava a 1.000 milions de dòlars, sí, heu sentit bé, 1.000 milions de dòlars, i el que hem descobert és prou colpidor , però d'això en parlarem més tard.
And there's Dan Etete. Well, he was the former oil minister of Nigeria under President Abacha, and it just so happens he's a convicted money launderer too. We've spent a great deal of time investigating a $1 billion -- that's right, a $1 billion — oil deal that he was involved with, and what we found was pretty shocking, but more about that later.
Així que és fàcil pensar que la corrupció es dóna en alguns llocs llunyans, portada a terme per un grapat de dèspotes cobdiciosos i d'individus que no fan res de bo en països dels que nosaltres, personalment, podem saber molt poc i dels que ens sentim realment desconnectats i que no ens afecta el que pot estar-hi passant. Però només passa en aquests països?
So it's easy to think that corruption happens somewhere over there, carried out by a bunch of greedy despots and individuals up to no good in countries that we, personally, may know very little about and feel really unconnected to and unaffected by what might be going on. But does it just happen over there?
Bé, quan tenia 22 anys vaig tenir molta sort. La meva primera feina només acabar la universitat va ser investigar el comerç il·legal d'ivori africà. I així és com va començar realment la meva relació amb la corrupció. Al 1993, amb dos amics que també eren col·legues, Simon Taylor i Patrick Alley, vam fundar una organització anomenada Global Witness. La nostra primera campanya va ser investigar el paper de la tala il·legal d'arbres en el finançament de la guerra a Cambodja.
Well, at 22, I was very lucky. My first job out of university was investigating the illegal trade in African ivory. And that's how my relationship with corruption really began. In 1993, with two friends who were colleagues, Simon Taylor and Patrick Alley, we set up an organization called Global Witness. Our first campaign was investigating the role of illegal logging in funding the war in Cambodia.
Uns quants anys després, al 1997, vaig estar a Angola fent una investigació secreta sobre els diamants de sang. Potser heu vist la pel·lícula, la de Hollywood, "Diamants de sang", en la que surt Leonardo DiCaprio. Doncs bé, part del que s'hi explica prové del nostre treball. Luanda estava plena de víctimes de mines terrestres que lluitaven per sobreviure al carrer i d'orfes de guerra que vivien a les clavagueres sota els carrers, i una minúscula elit rica que xerraven de viatges de compres al Brasil i a Portugal. Era un lloc lleugerament boig.
So a few years later, and it's now 1997, and I'm in Angola undercover investigating blood diamonds. Perhaps you saw the film, the Hollywood film "Blood Diamond," the one with Leonardo DiCaprio. Well, some of that sprang from our work. Luanda, it was full of land mine victims who were struggling to survive on the streets and war orphans living in sewers under the streets, and a tiny, very wealthy elite who gossiped about shopping trips to Brazil and Portugal. And it was a slightly crazy place.
Estava asseguda en una habitació d'hotel asfixiant, feia calor, i em trobava totalment desbordada. Però no es tractava dels diamants de sang. Perquè havia estat parlant amb moltes persones allà que, bé, em parlaven d'un problema diferent: d'una enorme xarxa de corrupció a escala global i de milions de dòlars del petroli desapareguts. I per al que llavors era una organització molt petita de només unes quantes persones, intentant començar a pensar com ho podríem abordar era un repte enorme. I en els anys que jo i tots nosaltres portem fent campanyes i investigant, he comprovat una vegada i una altra que el que fa que la corrupció sigui possible a una escala global i massiva no és només la cobdícia o l'abús de poder o l'ambigua expressió "governament feble". Vull dir si, és tot això, però la corrupció esdevé possible per les accions dels facilitadors globals.
So I'm sitting in a hot and very stuffy hotel room feeling just totally overwhelmed. But it wasn't about blood diamonds. Because I'd been speaking to lots of people there who, well, they talked about a different problem: that of a massive web of corruption on a global scale and millions of oil dollars going missing. And for what was then a very small organization of just a few people, trying to even begin to think how we might tackle that was an enormous challenge. And in the years that I've been, and we've all been campaigning and investigating, I've repeatedly seen that what makes corruption on a global, massive scale possible, well it isn't just greed or the misuse of power or that nebulous phrase "weak governance." I mean, yes, it's all of those, but corruption, it's made possible by the actions of global facilitators.
Tornem a algunes de les persones de les que hem parlat abans. Són totes persones a les que hem investigat, i són persones que no podrien fer el que fan totes soles. Agafem, per exemple, Obiang fill. No va acabar acumulant obres d'art de primera i cases luxoses sense ajuda. Va fer negocis amb bancs globals. Un banc de Paris tenia comptes d'empreses que ell controlava, una de les quals es va utilitzar per a comprar les obres d'art i alguns bancs americans van canalitzar 73 milions de dòlars cap als EEUU, alguns dels quals es van usar per comprar la mansió de Califòrnia. I tampoc va fer tot això utilitzant el seu nom. Va fer servir societats fictícies. Va utilitzar una per a comprar la propietat, i una altra, que estava a nom d'una altra persona, per pagar les enormes factures que costava mantenir-la.
So let's go back to some of those people I talked about earlier. Now, they're all people we've investigated, and they're all people who couldn't do what they do alone. Take Obiang junior. Well, he didn't end up with high-end art and luxury houses without help. He did business with global banks. A bank in Paris held accounts of companies controlled by him, one of which was used to buy the art, and American banks, well, they funneled 73 million dollars into the States, some of which was used to buy that California mansion. And he didn't do all of this in his own name either. He used shell companies. He used one to buy the property, and another, which was in somebody else's name, to pay the huge bills it cost to run the place.
I llavors tenim Dan Etete. Quan era ministre del petroli, va concedir l'explotació d'un jaciment que ara val més d'un miler de milions de dòlars a una companyia de la que, ho endivineu?, ell n'era el propietari a l'ombra. Després es va negociar amb l'amable assistència del govern nigerià (i ara he d'anar en compte amb el que dic) amb filials de Shell i de l'italiana Eni, dues de les petrolieres més grans del món.
And then there's Dan Etete. Well, when he was oil minister, he awarded an oil block now worth over a billion dollars to a company that, guess what, yeah, he was the hidden owner of. Now, it was then much later traded on with the kind assistance of the Nigerian government -- now I have to be careful what I say here — to subsidiaries of Shell and the Italian Eni, two of the biggest oil companies around.
O sigui, que la realitat és que el motor de la corrupció existeix molt més enllà de les costes de països com ara la Guinea Equatorial o Nigèria o Turkmenistan. Aquest motor està alimentat pel nostre sistema bancari internacional, pel problema de les societats fictícies anònimes, i pel secret que hem permès a les grans operacions petrolieres, gasístiques i de mineria i, sobretot, pel fracàs dels nostres polítics en recolzar la seva retòrica amb fets que siguin realment significatius i sistemàtics per abordar aquest tema.
So the reality is, is that the engine of corruption, well, it exists far beyond the shores of countries like Equatorial Guinea or Nigeria or Turkmenistan. This engine, well, it's driven by our international banking system, by the problem of anonymous shell companies, and by the secrecy that we have afforded big oil, gas and mining operations, and, most of all, by the failure of our politicians to back up their rhetoric and do something really meaningful and systemic to tackle this stuff.
Bé, parlem primer dels bancs. No sorprendrà a ningú que jo digui que els bancs accepten diners bruts, però també prioritzen els seus guanys d'altres maneres destructives. Per exemple, a Sarawak, Malàisia. Aquesta regió té només el cinc per cent dels seus boscos intactes. El cinc per cent. Com ha passat això? Doncs perquè una elit i els seus facilitadors han estat fent milions de dòlars gràcies a la tala d'arbres a escala industrial durant molts anys. Així que vam enviar un investigador encobert perquè filmés en secret les reunions entre membres de l'elit dirigent, i les gravacions resultants van empipar molt a algunes persones, ho podeu veure a YouTube, però van provar el que havíem sospitat des de feia molt de temps, perquè mostraven com el ministre principal de l'estat, malgrat les seves negacions posteriors, va utilitzar el seu control de les llicències sobre la terra i els boscos, per enriquir-se a sí mateix i a la seva família. I l'HSBC, bé, tots sabem que l'HSBC financiava les empreses de tala d'arbres més grans de la regió que van ser responsables de part d'aquesta destrucció tant a Sarawak com a altres indrets. Aquest banc, fent això, es va saltar la seva pròpia política de sostenibilitat, però va guanyar al voltant de 130 milions de dòlars. Poc després de que nosaltres destapéssim aquest assumpte, molt poc després de que ho féssim, fa uns mesos, el banc va anunciar una revisió d'aquesta política. I això és progrés? Potser, però continuarem estant-hi molt al damunt d'aquest cas.
Now let's take the banks first. Well, it's not going to come as any surprise for me to tell you that banks accept dirty money, but they prioritize their profits in other destructive ways too. For example, in Sarawak, Malaysia. Now this region, it has just five percent of its forests left intact. Five percent. So how did that happen? Well, because an elite and its facilitators have been making millions of dollars from supporting logging on an industrial scale for many years. So we sent an undercover investigator in to secretly film meetings with members of the ruling elite, and the resulting footage, well, it made some people very angry, and you can see that on YouTube, but it proved what we had long suspected, because it showed how the state's chief minister, despite his later denials, used his control over land and forest licenses to enrich himself and his family. And HSBC, well, we know that HSBC bankrolled the region's largest logging companies that were responsible for some of that destruction in Sarawak and elsewhere. The bank violated its own sustainability policies in the process, but it earned around 130 million dollars. Now shortly after our exposé, very shortly after our exposé earlier this year, the bank announced a policy review on this. And is this progress? Maybe, but we're going to be keeping a very close eye on that case.
I després tenim el problema de les societats fictícies anònimes. Bé, crec que tots hem sentit a parlar del que són, i tots sabem que les utilitzen bastant persones i empreses que intenten evitar pagar el que els pertoca a la societat, és a dir, els impostos. Però el que normalment no surt a la llum és com s'utilitzen les societats fictícies per robar quantitats enormes de diners, quantitats de diners transformadores, provinents de països pobres. En gairebé tots els casos de corrupció que hem investigat, han aparegut les societats fictícies, i de vegades ha sigut impossible esbrinar qui està realment implicat en el tracte.
And then there's the problem of anonymous shell companies. Well, we've all heard about what they are, I think, and we all know they're used quite a bit by people and companies who are trying to avoid paying their proper dues to society, also known as taxes. But what doesn't usually come to light is how shell companies are used to steal huge sums of money, transformational sums of money, from poor countries. In virtually every case of corruption that we've investigated, shell companies have appeared, and sometimes it's been impossible to find out who is really involved in the deal.
Un estudi recent del Banc Mundial va analitzar 200 casos de corrupció. Va descobrir que més del 70 per cent d'aquests casos havien utilitzat societats fictícies anònimes, sumant un total de gairebé 56.000 milions de dòlars. Moltes d'aquestes societats estaven als EEUU o al Regne Unit, els seus territoris d'ultramar i dependències de la Corona, i per tant, no és només un problema de l'estranger, sinó també domèstic. Mireu, les societats fictícies són una part essencial dels negocis que poden beneficiar les elits riques en comptes dels ciutadans corrents.
A recent study by the World Bank looked at 200 cases of corruption. It found that over 70 percent of those cases had used anonymous shell companies, totaling almost 56 billion dollars. Now many of these companies were in America or the United Kingdom, its overseas territories and Crown dependencies, and so it's not just an offshore problem, it's an on-shore one too. You see, shell companies, they're central to the secret deals which may benefit wealthy elites rather than ordinary citizens.
Un cas sagnant que hem investigat és com el govern de la República Democràtica del Congo va vendre una sèrie de valuosos actius miners, propietat de l'estat, a societats fictícies de les Illes Verges britàniques. Vam parlar amb fonts del país, vam revisar a fons documents de la companyia i altra informació intentant compondre un tot fidedigne de l'operació. I el que vam descobrir ens va alarmar: aquestes societats fictícies havien transformat ràpidament molts dels actius en uns beneficis enormes per a empreses internacionals molt importants en el camp de la mineria que cotitzen a Londres. L'Africa Progress Panel, encapçalat per Kofi Annan, ha calculat que el Congo pot haver perdut més d'1,3 milers de milions de dòlars en aquests contractes. Això representa gairebé el doble de la suma dels pressupostos anuals que el país dedica a sanitat i a educació. Recuperarà mai el poble del Congo els seus diners? Bé, la resposta a aquesta pregunta, qui va estar realment implicat en aquest assumpte i el que va passar realment, probablement continuarà sent un secret ben guardat als registres de la companyia de les Illes Verges Britàniques i d'algun altre lloc a menys que fem alguna cosa al respecte.
One striking recent case that we've investigated is how the government in the Democratic Republic of Congo sold off a series of valuable, state-owned mining assets to shell companies in the British Virgin Islands. So we spoke to sources in country, trawled through company documents and other information trying to piece together a really true picture of the deal. And we were alarmed to find that these shell companies had quickly flipped many of the assets on for huge profits to major international mining companies listed in London. Now, the Africa Progress Panel, led by Kofi Annan, they've calculated that Congo may have lost more than 1.3 billion dollars from these deals. That's almost twice the country's annual health and education budget combined. And will the people of Congo, will they ever get their money back? Well, the answer to that question, and who was really involved and what really happened, well that's going to probably remain locked away in the secretive company registries of the British Virgin Islands and elsewhere unless we all do something about it.
I què hi ha de les companyies petrolieres, gasístiques i mineres? Bé, potser és un clixé parlar d'elles. La corrupció en aquest sector no és cap sorpresa. Hi ha corrupció arreu, per tant, per què centrar-nos en aquest sector? Doncs perquè hi ha molt en joc. Al 2011, les exportacions de recursos naturals van superar el flux d'ajuda en una proporció de gairebé 19 a 1 a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Dinou a u. Això representa una quantitat brutal d'escoles i universitats i hospitals i de noves empreses, moltes d'aquestes coses no s'han materialitzat ni mai ho faran perquè una part d'aquests diners, simplement, l'han robada.
And how about the oil, gas and mining companies? Okay, maybe it's a bit of a cliché to talk about them. Corruption in that sector, no surprise. There's corruption everywhere, so why focus on that sector? Well, because there's a lot at stake. In 2011, natural resource exports outweighed aid flows by almost 19 to one in Africa, Asia and Latin America. Nineteen to one. Now that's a hell of a lot of schools and universities and hospitals and business startups, many of which haven't materialized and never will because some of that money has simply been stolen away.
Bé, tornem a les companyies de petroli i a les de mineria, i tornem a Dan Etete i a aquell negoci de 1.000 milions de dòlars. I ara, amb el vostre permís, llegiré un petit text perquè és un tema de molta actualitat, i els nostres advocats s'ho han estudiat al detall i volen que ho expliqui correctament.
Now let's go back to the oil and mining companies, and let's go back to Dan Etete and that $1 billion deal. And now forgive me, I'm going to read the next bit because it's a very live issue, and our lawyers have been through this in some detail and they want me to get it right.
En un principi, la transacció semblava simple. Filials de Shell i d'Eni van pagar al govern nigerià pel jaciment. El govern nigerià va transferir exactament la mateixa quantitat, fins a l'últim dòlar, a un compte assignat a una societat fictícia el propietari a l'ombra de la qual era Etete. No està malament per a algú condemnat per blanqueig de capitals. Aquesta és la realitat. Després de molts mesos de remenar i llegir centenars de fulls de documents judicials, vam trobar proves de que, de fet, Shell i Eni sabien que els fons es transferirien a la societat fictícia, i, francament, es fa difícil creure que no sabien amb qui estaven fent el negoci realment.
Now, on the surface, the deal appeared straightforward. Subsidiaries of Shell and Eni paid the Nigerian government for the block. The Nigerian government transferred precisely the same amount, to the very dollar, to an account earmarked for a shell company whose hidden owner was Etete. Now, that's not bad going for a convicted money launderer. And here's the thing. After many months of digging around and reading through hundreds of pages of court documents, we found evidence that, in fact, Shell and Eni had known that the funds would be transferred to that shell company, and frankly, it's hard to believe they didn't know who they were really dealing with there.
No hauria de costar tants esforços averiguar on van a parar els diners en negocis com aquest. Vull dir que es tracta de patrimoni públic. Se suposa que s'han d'utilitzar pel benefici de la gent del país. Però en alguns països, els ciutadans i periodistes que intenten treure a la llum històries com aquesta pateixen assetjament i són arrestats i alguns fins i tot han arriscat la vida fent-ho.
Now, it just shouldn't take these sorts of efforts to find out where the money in deals like this went. I mean, these are state assets. They're supposed to be used for the benefit of the people in the country. But in some countries, citizens and journalists who are trying to expose stories like this have been harassed and arrested and some have even risked their lives to do so.
I finalment, bé, hi ha qui creu que la corrupció és inevitable. Simplement, és la manera en què es fan alguns negocis. És massa complicat i difícil de canviar. I doncs, què? Simplement l'acceptem. Però com activista i investigador, tinc una visió diferent, perquè he vist què pot passar quan una idea guanya força. Per exemple, en el sector del petroli i de la mineria, ens trobem en el començament d'un estàndar de transparència a nivell realment mundial que podria abordar alguns d'aquests problemes. Al 1999, quan Global Witness va fer una crida a les companyies de petroli a que fessin els pagaments dels seus negocis de manera transparent, alguns van riure per la ingenuïtat extrema d'aquesta petita idea. Però centenars, literalment, de grups de la societat civil de tot el món van fer pinya per lluitar per la transparència, i ara, ràpidament, està esdevenint la norma i la llei. Dos terços del valor de les companyies petrolieres i mineres del món estan incloses en lleis de transparència. Dos terços.
And finally, well, there are those who believe that corruption is unavoidable. It's just how some business is done. It's too complex and difficult to change. So in effect, what? We just accept it. But as a campaigner and investigator, I have a different view, because I've seen what can happen when an idea gains momentum. In the oil and mining sector, for example, there is now the beginning of a truly worldwide transparency standard that could tackle some of these problems. In 1999, when Global Witness called for oil companies to make payments on deals transparent, well, some people laughed at the extreme naiveté of that small idea. But literally hundreds of civil society groups from around the world came together to fight for transparency, and now it's fast becoming the norm and the law. Two thirds of the value of the world's oil and mining companies are now covered by transparency laws. Two thirds.
El canvi està tenint lloc. Això sí és progrés. Però encara no està tot fet. Ni molt menys. Perquè en realitat no es tracta de la corrupció en algun país llunyà, oi? En un món globalitzat, la corrupció és un negoci realment globalitzat, i necessita solucions globals, recolzades i impulsades per tots nosaltres, com a ciutadans globals, aquí mateix.
So this is change happening. This is progress. But we're not there yet, by far. Because it really isn't about corruption somewhere over there, is it? In a globalized world, corruption is a truly globalized business, and one that needs global solutions, supported and pushed by us all, as global citizens, right here.
Gràcies.
Thank you.
(Aplaudiments)
(Applause)