"L'Iran és el millor amic d'Israel, i no tenim cap intenció de canviar la nostra posició en relació amb Teheran."
"Iran is Israel's best friend, and we do not intend to change our position in relation to Tehran."
Encara que costi de creure, aquestes són paraules textuals d'un primer ministre israelià, però no es tracta de Ben-Gurion o Golda Meir dels temps del Shah. Es tracta, en realitat, de Yitzhak Rabin l'any 1987. L'aiatol·là Khomeini encara era viu, i de la mateixa manera que Ahmadinejad avui, utilitzava la pitjor de les retòriques contra Israel. Malgrat això, Rabin es referia a l'Iran com un amic geoestratègic.
Believe it or not, this is a quote from an Israeli prime minister, but it's not Ben-Gurion or Golda Meir from the era of the Shah. It's actually from Yitzhak Rabin. The year is 1987. Ayatollah Khomeini is still alive, and much like Ahmadinejad today, he's using the worst rhetoric against Israel. Yet, Rabin referred to Iran as a geostrategic friend.
Avui, quan sentim les amenaces de guerra i la retòrica encesa, sovint acabem creient que aquest és només un altre d'aquells conflictes sense solució de l'Orient Mitjà, amb unes arrels tan velles com la regió mateixa. Res més lluny de la veritat, i espero poder ensenyar-os perquè.
Today, when we hear the threats of war and the high rhetoric, we're oftentimes led to believe that this is yet another one of those unsolvable Middle Eastern conflicts with roots as old as the region itself. Nothing could be further from the truth, and I hope today to show you why that is.
Les relacions entre el poble iranià i el jueu han sigut, al llarg de la història, bastant positives, començant al 539 A.C., quan el rei Cir II el Gran de Pèrsia va alliberar el poble jueu de la seva captivitat a Babilònia. Un terç de la població jueva es va quedar a Babilònia. Són el jueus iraquians d'avui. Un terç va emigrar a Pèrsia. Són els jueus iranians d'avui, encara n'hi ha 25.000 vivint a l'Iran i són la comunitat jueva més gran de tot l'Orient Mitjà, exceptuant Israel. I un altre terç va tornar a la Palestina històrica on va reconstruir el Temple de Jerusalem per segon cop, que, per cert, es va finançar amb imposts perses.
The relations between the Iranian and the Jewish people throughout history has actually been quite positive, starting in 539 B.C., when King Cyrus the Great of Persia liberated the Jewish people from their Babylonian captivity. A third of the Jewish population stayed in Babylonia. They're today's Iraqi Jews. A third migrated to Persia. They're today's Iranian Jews, still 25,000 of them living in Iran, making them the largest Jewish community in the Middle East outside of Israel itself. And a third returned to historic Palestine, did the second rebuilding of the Temple in Jerusalem, financed, incidentally, by Persian tax money.
Però fins i tot en temps moderns, les relacions, a vegades, han sigut estretes. L'afirmació de Rabin va ser una reflexió sobre dècades de col·laboració en seguretat i intel·ligència entre els dos països, que a la vegada va néixer de la percepció d'amenaces comunes. Ambdós estats temien la Unió Soviètica i els estats àrabs forts, com ara Egipte i l'Iraq. I, a més, hi ha la doctrina israeliana de la perifèria: la idea que Israel arribaria a tenir una major seguretat creant aliances amb els estats no-àrabs situats a la perifèria de la regió per contrarestar el poder dels estats àrabs veïns. Però, pel que fa al Xa, volia mantenir això tan en secret com fos possible, així que quan, per exemple, Yitzhak Rabin viatjava a l'Iran als 70, normalment es posava una perruca per no ser reconegut. Els iranians van construir una pista especial a l'aeroport de Teheran, lluny de la terminal central, perquè ningú s'adonés del gran nombre d'avions israelians que feien el trajecte entre Tel Aviv i Teheran.
But even in modern times, relations have been close at times. Rabin's statement was a reflection of decades of security and intelligence collaboration between the two, which in turn was born out of perception of common threats. Both states feared the Soviet Union and strong Arab states such as Egypt and Iraq. And, in addition, the Israeli doctrine of the periphery, the idea that Israel's security was best achieved by creating alliances with the non-Arab states in the periphery of the region in order to balance the Arab states in its vicinity. Now, from the Shah's perspective, though, he wanted to keep this as secret as possible, so when Yitzhak Rabin, for instance, traveled to Iran in the '70s, he usually wore a wig so that no one would recognize him. The Iranians built a special tarmac at the airport in Tehran, far away from the central terminal, so that no one would notice the large number of Israeli planes shuttling between Tel Aviv and Tehran.
I bé, es va acabar tot això amb la revolució islàmica del 1979? Malgrat l'ideologia clarament anti-israeliana del nou règim, la lògica geopolítica de la seva col·laboració continuava, perquè encara tenien amenaces comunes. I quan l'Iraq va envair l'Iran el 1980, Israel va témer una victòria iraquiana i va ajudar activament l'Iran venent-li armes i proveint recanvis per l'armament americà que tenien els iranians. Aquest era un moment en què l'Iran era molt vulnerable a causa d'un embargament d'armes per part dels EEUU que Israel estava més que content d'infringir. De fet, a la dècada dels 80, va ser Israel qui va pressionar perquè hi hagués un diàleg entre Washington i l'Iran, perquè els EEUU venguessin armes a l'Iran, i perquè ignoressin la ideologia anti-israeliana de l'Iran. I això va tenir el seu punt àlgid, és clar, en l'escàndol Iran-Contra de la dècada dels 80.
Now, did all of this end with the Islamic revolution in 1979? In spite of the very clear anti-Israeli ideology of the new regime, the geopolitical logic for their collaboration lived on, because they still had common threats. And when Iraq invaded Iran in 1980, Israel feared an Iraqi victory and actively helped Iran by selling it arms and providing it with spare parts for Iran's American weaponry at a moment when Iran was very vulnerable because of an American arms embargo that Israel was more than happy to violate. In fact, back in the 1980s, it was Israel that lobbied Washington to talk to Iran, to sell arms to Iran, and not pay attention to Iran's anti-Israeli ideology. And this, of course, climaxed in the Iran-Contra scandal of the 1980s.
Però amb el final de la Guerra Freda va arribar també el final de la pau freda entre Israel i l'Iran. De sobte, les dues amenaces comunes que els havien impulsat a l'apropament al llarg de dècades, es van, més o menys, evaporar. La Unió Soviètica es va enfonsar, l'Iraq va ser derrotat, i es va crear un nou entorn a la regió en el que tots dos se sentien més segurs, però també es quedaven sense control. Sense l'Iraq contrarestant l'Iran, l'Iran podia ara esdevenir una amenaça, deien algunes veus dins d'Israel. De fet, la dinàmica actual que podeu veure entre l'Iran i Israel té les seves arrels més en la reconfiguració geopolítica de la regió després de la Guerra Freda que en els fets del 1979, perquè arribats a aquest punt, l'Iran i Israel emergeixen com dos dels estats més poderosos de la regió, i més que veure's mútuament com a socis potencials en matèria de seguretat, es van començar a veure gradualment com a rivals i competidors. Així que Israel, que a la dècada dels 80 va pressionar i millorar les relacions entre els EEUU i l'Iran, temia ara un apropament entre els dos països, pensant que es faria a expenses dels seus interessos en matèria de seguretat, i va intentar aïllar encara més l'Iran.
But with the end of the Cold War came also the end of the Israeli-Iranian cold peace. Suddenly, the two common threats that had pushed them closer together throughout decades, more or less evaporated. The Soviet Union collapsed, Iraq was defeated, and a new environment was created in the region in which both of them felt more secure, but they were also now left unchecked. Without Iraq balancing Iran, Iran could now become a threat, some in Israel argued. In fact, the current dynamic that you see between Iran and Israel has its roots more so in the geopolitical reconfiguration of the region after the Cold War than in the events of 1979, because at this point, Iran and Israel emerge as two of the most powerful states in the region, and rather than viewing each other as potential security partners, they increasingly came to view each other as rivals and competitors. So Israel, who in the 1980s lobbied for and improved U.S.-Iran relations now feared a U.S.-Iran rapprochement, thinking that it would come at Israel's security interests' expense, and instead sought to put Iran in increased isolation.
Irònicament, això passava quan l'Iran estava més interessat en fer les paus amb Washington que en ocupar-se de la destrucció d'Israel. L'Iran s'havia aïllat tot sol degut al seu extremisme, i després d'haver ajudat de manera indirecta als EEUU en la guerra contra l'Iraq el 1991, els iranians tenien l'esperança que se'ls recompensaria incloent-los a l'arquitectura de seguretat de la regió durant la postguerra. Però Washington va decidir ignorar el gest de l'Iran, com ho tornaria a fer una dècada més tard a l'Afganistan, i, en comptes d'això, es va mobilitzar per intensificar l'aïllament de l'Iran, i va ser en aquest moment, cap al 1993 o el 1994, que l'Iran comença a traduir la seva ideologia anti-israeliana en una política operativa. Els iranians pensaven que fessin el que fessin, fins i tot si moderaven les seves polítiques, els EEUU continuarien buscant l'aïllament de l'Iran, i l'única manera en què l'Iran podria obligar Washington a canviar la seva posició era imposant un cost als EEUU si no ho feien. L'objectiu més fàcil era el procés de pau, i així el lladruc ideològic iranià es va veure acompanyat per una mossegada gens convencional, i l'Iran va començar a donar ampli suport als grups islamistes palestins als que prèviament havia eludit. En certa manera, això sembla paradoxal, però segons Martin Indyk, membre de l'administració Clinton, els iranians no s'havien equivocat del tot, perquè els EEUU creien que com més pau hi hagués entre Israel i Palestina, més aïllat estaria l'Iran. Com més aïllat estigués l'Iran, més pau hi hauria. Així que segons Indyk, i aquestes són paraules seves, els iranians estaven interessats en acabar amb nosaltres en el procés de pau per derrotar la nostra política de contenció. Per derrotar la nostra política de contenció, res a veure amb la ideologia.
Ironically, this was happening at a time when Iran was more interested in peacemaking with Washington than to see to Israel's destruction. Iran had put itself in isolation because of its radicalism, and after having helped the United States indirectly in the war against Iraq in 1991, the Iranians were hoping that they would be rewarded by being included in the post-war security architecture of the region. But Washington chose to ignore Iran's outreach, as it would a decade later in Afghanistan, and instead moved to intensify Iran's isolation, and it is at this point, around 1993, '94, that Iran begins to translate its anti-Israeli ideology into operational policy. The Iranians believed that whatever they did, even if they moderated their policies, the U.S. would continue to seek Iran's isolation, and the only way Iran could compel Washington to change its position was by imposing a cost on the U.S. if it didn't. The easiest target was the peace process, and now the Iranian ideological bark was to be accompanied by a nonconventional bite, and Iran began supporting extensively Palestinian Islamist groups that it previously had shunned. In some ways, this sounds paradoxical, but according to Martin Indyk of the Clinton administration, the Iranians had not gotten it entirely wrong, because the more peace there would be between Israel and Palestine, the U.S. believed, the more Iran would get isolated. The more Iran got isolated, the more peace there would be. So according to Indyk, and these are his words, the Iranians had an interest to do us in on the peace process in order to defeat our policy of containment. To defeat our policy of containment, not about ideology.
Però fins i tot en els pitjors moments del seu conflicte, totes les parts han estès la mà a l'altre. Quan va resultar elegit al 1996, Netanyahu va estendre la mà als iranians per veure si hi havia alguna manera de ressuscitar la doctrina de la perifèria. Teheran no hi estava interessat. Uns anys més tard, els iranians van enviar una proposta exhaustiva de negociació al govern Bush, una proposta que va revelar que hi havia cert potencial per tornar a posar en contacte l'Iran i Israel. El govern Bush ni tan sols va respondre. Cap de les parts ha deixat perdre cap ocasió per perdre l'ocasió.
But throughout even the worst times of their entanglement, all sides have reached out to each other. Netanyahu, when he got elected in 1996, reached out to the Iranians to see if there were any ways that the doctrine of the periphery could be resurrected. Tehran was not interested. A few years later, the Iranians sent a comprehensive negotiation proposal to the Bush administration, a proposal that revealed that there was some potential of getting Iran and Israel back on terms again. The Bush administration did not even respond. All sides have never missed an opportunity to miss an opportunity.
Però aquest no és un conflicte antic. Ni tan sols és un conflicte ideològic. Les fluctuacions d'hostilitat no han canviat amb l'entusiasme ideològic, sinó més aviat amb canvis en el paisatge geopolític. Quan els imperatius de seguretat de l'Iran i d'Israel han dictat col·laboració, els dos països han col·laborat, malgrat la seva mútua i letal oposició ideològica. Quan els impulsos ideològics de l'Iran entraven en conflicte amb els seus interessos estratègics, els interessos estratègics prevalien sempre. Això és una bona notícia, perquè significa que ni la guerra ni l'enemistat són la conclusió inevitable.
But this is not an ancient conflict. This is not even an ideological conflict. The ebbs and flows of hostility have not shifted with ideological zeal, but rather with changes in the geopolitical landscape. When Iran and Israel's security imperatives dictated collaboration, they did so in spite of lethal ideological opposition to each other. When Iran's ideological impulses collided with its strategic interests, the strategic interests always prevailed. This is good news, because it means that neither war nor enmity is a foregone conclusion.
Però n'hi ha que volen guerra. N'hi ha que creuen o diuen que estem al 1938, que l'Iran és Alemanya, i que Ahmadinejad és Hitler. Si acceptem que això és cert, que estem al 1938, que l'Iran és Alemanya, que Ahmadinejad és Hitler, llavors la pregunta que ens hem de fer és: qui vol fer el paper de Neville Chamberlain? Qui arriscarà la pau? Aquesta és una analogia que busca deliberadament eliminar la diplomàcia, i quan s'elimina la diplomàcia, es fa inevitable la guerra. En un conflicte ideològic, no pot haver-hi treva, ni empat, ni compromís, només victòria o derrota.
But some want war. Some believe or say that it's 1938, Iran is Germany, and Ahmadinejad is Hitler. If we accept this to be true, that indeed it is 1938, Iran is Germany, Ahmadinejad is Hitler, then the question we have to ask ourself is, who wishes to play the role of Neville Chamberlain? Who will risk peace? This is an analogy that is deliberately aimed at eliminating diplomacy, and when you eliminate diplomacy, you make war inevitable. In an ideological conflict, there can be no truce, no draw, no compromise, only victory or defeat.
Però en comptes de fer que la guerra sigui inevitable considerant aquest conflicte com ideològic, seriem llestos si busquéssim maneres de fer la pau possible. El conflicte entre l'Iran i Israel és un fenomen nou, que només té unes dècades en una història de 2.500 anys, i precisament perquè les seves arrels són geopolítiques, es poden trobar solucions, es pot arribar a compromisos, encara que sigui difícil. Després de tot, va ser el propi Yitzhak Rabin qui va dir: "No fas la pau amb els teus amics. La fas amb els teus enemics."
But rather than making war inevitable by viewing this as ideological, we would be wise to seek ways to make peace possible. Iran and Israel's conflict is a new phenomenon, only a few decades old in a history of 2,500 years, and precisely because its roots are geopolitical, it means that solutions can be found, compromises can be struck, however difficult it yet may be. After all, it was Yitzhak Rabin himself who said, "You don't make peace with your friends. You make it with your enemies."
Gràcies.
Thank you.
(Aplaudiments)
(Applause)