Al 2010, Detroit ja s'havia convertit en l'exemple per defecte d'una ciutat americana en crisi. Hi havia un col·lapse de l'indústria immobiliària, un col·lapse de l'indústria automobilística, i la població s'havia desplomat fins al 25 per cent entre el 2000 i el 2010, i molta gent la considerava un cas perdut ja que es va situar al cim de les ciutats americanes en decaiguda. Al 2010, la fundació Kresge i la ciutat de Detroit també m'havien demanat que m'unís a ells per dirigir un procés d'organització urbana per a que la ciutat creés una visió comunitària per al seu futur. Vinc a aquesta feina com a arquitecte i com a urbanista, i he dedicat la meva carrera a treballar en altres ciutats disputades, com Chicago, la meva ciutat natal; Harlem, on visc actualment; Washington, D.C.; i Newark, a Nova Jersey Totes aquestes ciutats, per a mi, encara tenien una quantitat de problemes sense resoldre de justícia urbana, problemes d'igualtat, d'inclusió i accés.
By 2010, Detroit had become the poster child for an American city in crisis. There was a housing collapse, an auto industry collapse, and the population had plummeted by 25 percent between 2000 and 2010, and many people were beginning to write it off, as it had topped the list of American shrinking cities. By 2010, I had also been asked by the Kresge Foundation and the city of Detroit to join them in leading a citywide planning process for the city to create a shared vision for its future. I come to this work as an architect and an urban planner, and I've spent my career working in other contested cities, like Chicago, my hometown; Harlem, which is my current home; Washington, D.C.; and Newark, New Jersey. All of these cities, to me, still had a number of unresolved issues related to urban justice, issues of equity, inclusion and access.
Ara al 2010, també, revistes populars de disseny començaven a mirar de més a prop ciutats com Detroit, i a dedicar edicions senceres a "arreglar la ciutat." Un bon amic meu, Fred Bernstein, em va demanar que fes una entrevista per a l'edició d'octubre de la revista Architect, i els dos ens vam riure molt quan vam veure l'edició publicada amb el titol, "Pot aquesta urbanista salvar Detroit?" I m'estava rient una mica avergonyida, perquè obviament és completament absurd que una sola persona, i menys un urbanista, pogués salvar una ciutat. Però també somreia perquè creia que aquell titol representava un sentit d'esperança vers la nostra professió, de que pogués prendre part en ajudar a la ciutat a pensar com podia recuperar-se de la seva severa crisi. Així que m'agradaria dedicar una mica de temps aquesta tarda a explicar-vos una mica el nostre procés per recuperar la ciutat, una mica sobre Detroit, i vull fer-ho a través de les veus de la gent de Detroit.
Now by 2010, as well, popular design magazines were also beginning to take a closer look at cities like Detroit, and devoting whole issues to "fixing the city." I was asked by a good friend, Fred Bernstein, to do an interview for the October issue of Architect magazine, and he and I kind of had a good chuckle when we saw the magazine released with the title, "Can This Planner Save Detroit?" So I'm smiling with a little bit of embarrassment right now, because obviously, it's completely absurd that a single person, let alone a planner, could save a city. But I'm also smiling because I thought it represented a sense of hopefulness that our profession could play a role in helping the city to think about how it would recover from its severe crisis. So I'd like to spend a little bit of time this afternoon and tell you a little bit about our process for fixing the city, a little bit about Detroit, and I want to do that through the voices of Detroiters.
Vam començar el nostre procés al setembre del 2010. És just després d'unes eleccions especials a l'alcaldia, i s'ha corregut la veu de que hi haurà aquest procés d'organització urbanística, que aporta molta ansietat i por a la gent de Detroit. Havíem planejat tenir unes quantes reunions en habitacions com aquesta per a introduir el procés d'organització, i la gent va venir de tots els racons de la ciutat, incloent àrees que eren barris estables, i àrees que començaven a tenir moltes vacants. I la majoria de la nostra audiència representava el 82 per cent de la població afro-americana a la ciutat en aquell moment. Així que obviament, tenim un espai de preguntes i respostes en el nostre programa, i la gent feia cua als micròfons per fer preguntes. Molts d'ells s'acostàven als micròfons molt segurs, es creuaven de braços, i deien, "Sé que vosaltres esteu intentant fer-me fora de casa meva, oi?"
So we began our process in September of 2010. It's just after a special mayoral election, and word has gotten out that there is going to be this citywide planning process, which brings a lot of anxiety and fears among Detroiters. We had planned to hold a number of community meetings in rooms like this to introduce the planning process, and people came out from all over the city, including areas that were stable neighborhoods, as well as areas that were beginning to see a lot of vacancy. And most of our audience was representative of the 82 percent African-American population in the city at that time. So obviously, we have a Q&A portion of our program, and people line up to mics to ask questions. Many of them step very firmly to the mic, put their hands across their chest, and go, "I know you people are trying to move me out of my house, right?"
Aquella pregunta tenia molta força, i tenia molta força per a nosaltres en aquell moment, quan ho uneixes a les històries que alguns habitants de Detroit tenien, i també les havien tingut moltes famílies afro-americanes que vivien en ciutats del centre-oest com Detroit. Molts d'ells ens van explicar histories sobre com van adquirir casa seva a través dels seus avis o besavis, que eren una de les 1.6 milions de persones que havien migrat del sud rural al nord industrial, com es veu en aquest quadre de Jacob Lawrence, "La gran migració." Van venir a Detroit per a buscar una vida millor. Molts van trobar feina a l'indústria automobilística, la companyia Ford Motor, com es veu en aquest mural de Diego Rivera a l'institut d'art de Detroit. Van poder comprarse una casa amb el fruit del seu esforç, per a molts la primera propietat que mai tindrien, i una comunitat amb altres primers afro-americans que compraven cases. Les primeres dues dècades de la seva vida al nord van anar força bé, fins al voltant del 1950, que coincideix amb el màxim de població de la ciutat de 1.8 milions de persones. És ara que la ciutat de Detroit comença a veure un segon tipus de migració, una migració de suburbis. Entre el 1950 i el 2000, la regió creix un 30 per cent. Però aquesta vegada, la migració deixa els afro-americans al seu lloc, mentre famílies i negocis marxen de la ciutat, deixant la ciutat bastant desolada de gent i de feina. Durant aquest mateix període, entre el 1950 i el 2000, el 2010, la ciutat perd un 60 per cent de la seva població, i avui ronda per sobre dels 700,000.
So that question is really powerful, and it was certainly powerful to us in the moment, when you connect it to the stories that some Detroiters had, and actually a lot of African-Americans' families have had that are living in Midwestern cities like Detroit. Many of them told us the stories about how they came to own their home through their grandparents or great-grandparents, who were one of 1.6 million people who migrated from the rural South to the industrial North, as depicted in this painting by Jacob Lawrence, "The Great Migration." They came to Detroit for a better way of life. Many found work in the automobile industry, the Ford Motor Company, as depicted in this mural by Diego Rivera in the Detroit Institute of Art. The fruits of their labors would afford them a home, for many the first piece of property that they would ever know, and a community with other first-time African-American home buyers. The first couple of decades of their life in the North is quite well, up until about 1950, which coincides with the city's peak population at 1.8 million people. Now it's at this time that Detroit begins to see a second kind of migration, a migration to the suburbs. Between 1950 and 2000, the region grows by 30 percent. But this time, the migration leaves African-Americans in place, as families and businesses flee the city, leaving the city pretty desolate of people as well as jobs. During that same period, between 1950 and 2000, 2010, the city loses 60 percent of its population, and today it hovers at above 700,000.
Els membres del públic que van venir a parlar amb nosaltres aquella nit ens explicaven històries de com és viure en una ciutat amb una població tan minvant. Molts ens diuen que ells son una de les poques cases en el seu barri que estaven ocupades, que poden veure moltes cases abandonades, asseguts al seu porxo. En tota la ciutat hi ha 80,000 cases buides. També poden veure propietats buides. Estan començant a veure activitats il·legals en aquestes propietats, com deixalles il·legals, i ho saben perquè la ciutat ha perdut tanta població, que el preu de l'aigua, l'electricitat i el gas està pujant, perquè no hi ha prou gent per pagar els impostos i ajudar a mantenir els serveis que necessiten. En tota la ciutat, hi ha unes 100,000 parcel·les buides.
The audience members who come and talk to us that night tell us the stories of what it's like to live in a city with such depleted population. Many tell us that they're one of only a few homes on their block that are occupied, and that they can see several abandoned homes from where they sit on their porches. Citywide, there are 80,000 vacant homes. They can also see vacant property. They're beginning to see illegal activities on these properties, like illegal dumping, and they know that because the city has lost so much population, their costs for water, electricity, gas are rising, because there are not enough people to pay property taxes to help support the services that they need. Citywide, there are about 100,000 vacant parcels.
Ara, per donar-vos una idea de l'escala, perquè sé que sona com a un nombre molt gran, però no crec que ho entengueu del tot fins que veieu el mapa de la ciutat. La ciutat fa 139 milles quadrades. Pots posar-hi Boston, San Francisco, i l'illa de Manhattan dins la seva superfície. Així que si agafem tota la propietat abandonada i l'ajuntem, fan com unes 20 milles quadrades, i això és aproximadament l'equivalent a la mida de l'illa en la que estem avui, Manhattan, d'unes 22 milles quadrades. Així que és molt espai vacant.
Now, to quickly give you all a sense of a scale, because I know that sounds like a big number, but I don't think you quite understand until you look at the city map. So the city is 139 square miles. You can fit Boston, San Francisco, and the island of Manhattan within its footprint. So if we take all of that vacant and abandoned property and we smush it together, it looks like about 20 square miles, and that's roughly equivalent to the size of the island we're sitting on today, Manhattan, at 22 square miles. So it's a lot of vacancy.
Alguns dels nostres membres del públic també ens van explicar algunes coses positives que estan passant a les seves comunitats, i moltes d'elles s'estan associant per conseguir el control d'algunes parcel·les buides, i estan començant a fer jardins comunitaris, que estan creant un gran sentit d'administració comunitària, però ens van deixar molt, molt clar que no és suficient, que volen veure els seus veïnats tornar a estar com els seus avis els van trobar.
Now some of our audience members also tell us about some of the positive things that are happening in their communities, and many of them are banding together to take control of some of the vacant lots, and they're starting community gardens, which are creating a great sense of community stewardship, but they're very, very clear to tell us that this is not enough, that they want to see their neighborhoods return to the way that their grandparents had found them.
Hi ha hagut molta especulació des del 2010 sobre què fer amb la propietat buida, i molta d'aquesta especulació ha sigut sobre la jardineria comunitària, o el que anomenem agricultura urbana. Molta gent ens deia, "I si agafeu tota aquesta terra buida i la transforméssiu en terra per llaurar? Pot produir menjar fresc, i pot donar feina als habitants de Detroit també." Quan sento aquesta història, sempre m'imagino la gent de la Gran Migració retorçant-se a les seves tombes, perquè us podeu imaginar que no es van sacrificar mudant-se del sud al nord per crear una millor vida per a les seves famílies, només per veure els seus besnéts tornar a l'estil de vida agràri, especialment a la ciutat on ells van anar amb poc més que un graduat escolar o fins i tot amb educació primària i podien permetre's les coses bàsiques del somni americà: feina estable i una casa que era seva.
Now there's been a lot of speculation since 2010 about what to do with the vacant property, and a lot of that speculation has been around community gardening, or what we call urban agriculture. So many people would say to us, "What if you just take all that vacant land and you could make it farmland? It can provide fresh foods, and it can put Detroiters back to work too." When I hear that story, I always imagine the folks from the Great Migration rolling over in their graves, because you can imagine that they didn't sacrifice moving from the South to the North to create a better life for their families, only to see their great-grandchildren return to an agrarian lifestyle, especially in a city where they came with little less than a high school education or even a grammar school education and were able to afford the basic elements of the American dream: steady work and a home that they owned.
Ara hi ha una tercera ona de migració a Detroit: un nou ascendent d'emprenedors culturals. Aquesta gent veuen la mateixa terra buida i les mateixes cases buides com una oportunitat per a idees noves i emprenedores i beneficis, fins tal punt que nous models poden mudar-se a Detroit, comprar propietats, començar negocis pròspers i restaurants, i tornar-se activistes comunitàris profitosos al seu barri, portant un canvi molt positiu. De la mateixa manera, tenim petites companyies de producció prenent decisions deliberades per resituar-se a la ciutat. Aquesta companyia, Shinola, que és una companyia de rellotges i bicicletes de luxe, ha triat deliberadament resituar-se a Detroit, i es citen a ells mateixos dient que van ser atrets per la marca global de la innovació de Detroit. I també sabien que podien accedir a una mà d'obra que encara poseia gran habilitat per a fer coses. Tenim una comunitat administrativa succeïnt als barris, tenim emprenedors culturals prenent decisions per moure la ciutat i crear empreses, i tenim empreses resituant-se, i tot això en el context del que no és cap secret per nosaltres, una ciutat que està sota el control d'un gestor d'emergència, i justament aquest juliol va solicitar el capítol 9 de fallida.
Now, there's a third wave of migration happening in Detroit: a new ascendant of cultural entrepreneurs. These folks see that same vacant land and those same abandoned homes as opportunity for new, entrepreneurial ideas and profit, so much so that former models can move to Detroit, buy property, start successful businesses and restaurants, and become successful community activists in their neighborhood, bringing about very positive change. Similarly, we have small manufacturing companies making conscious decisions to relocate to the city. This company, Shinola, which is a luxury watch and bicycle company, deliberately chose to relocate to Detroit, and they quote themselves by saying they were drawn to the global brand of Detroit's innovation. And they also knew that they can tap into a workforce that was still very skilled in how to make things. Now we have community stewardship happening in neighborhoods, we have cultural entrepreneurs making decisions to move to the city and create enterprises, and we have businesses relocating, and this is all in the context of what is no secret to us all, a city that's under the control of an emergency manager, and just this July filed for Chapter 9 bankruptcy.
Al 2010 vam començar aquest procés, i al 2013, vam emetre Detroit Future City, que era el nostre pla estratègic per a guiar la ciutat a una existència millor, més pròspera i més sostenible-- no el que era, però el que podia ser, mirant cap a noves maneres de creixement econòmic, noves formes d'utilitzar la terra, més sostenibles i veïnats més densos, una infraestructura reconvertida i un sistema de serveis ciutadans, i intensificar la capacitat dels líders civils per actuar i implementar el canvi. Hi havia tres claus imprescindibles molt importants per a la nostra feina. Una era que la ciutat en sí no era massa gran, però l'economia era massa petita. Hi ha només 27 llocs de treball per cada 100 persones a Detroit, molt diferent de Denver, Atlanta o Philadelphia que tenen entre 35 i 70 llocs de treball per cada 100 persones. En segon lloc, havíem d'acceptar que no podríem fer servir tota aquesta terra buida de la mateixa manera que abans i potser no podríem en una llarga temporada. No serien els nostres tradicionals barris residencials com els que teníem abans, i una agricultura urbana no era l'única resposta, mentre una intervenció molt producitva i competent estava succeïnt a Detroit, el que havíem de fer era mirar aquestes àrees on teníem un buit important però que encara teníen un nombre de població important, el que podia tenir usos nous, productius, innovadors i emprenedors que podia establitizar aquestes comunitats, a on encara vivien al voltant de 300,000 persones.
So 2010, we started this process, and by 2013, we released Detroit Future City, which was our strategic plan to guide the city into a better and more prosperous and more sustainable existence -- not what it was, but what it could be, looking at new ways of economic growth, new forms of land use, more sustainable and denser neighborhoods, a reconfigured infrastructure and city service system, and a heightened capacity for civic leaders to take action and implement change. Three key imperatives were really important to our work. One was that the city itself wasn't necessarily too large, but the economy was too small. There are only 27 jobs per 100 people in Detroit, very different from a Denver or an Atlanta or a Philadelphia that are anywhere between 35 to 70 jobs per 100 people. Secondly, there had to be an acceptance that we were not going to be able to use all of this vacant land in the way that we had before and maybe for some time to come. It wasn't going to be our traditional residential neighborhoods as we had before, and urban agriculture, while a very productive and successful intervention happening in Detroit, was not the only answer, that what we had to do is look at these areas where we had significant vacancy but still had a significant number of population of what could be new, productive, innovative, and entrepreneurial uses that could stabilize those communities, where still nearly 300,000 residents lived.
Així que se'ns va ocórrer un model de barri -- n'hi ha varis -- anomenat un barri creador-de-vida on la gent es pogués tornar a apoderar de les estructures abandonades i convertir-es en empreses emprenedores, amb un èmfasi específic en mirar a, un altre cop, la majoria del 82 per cent de la població afro-americana. De manera que ells, també, poguéssin tenir negocis que potser estiguéssin fent fora de casa seva i fer-los créixer en indústries més pròsperes i adquirir propietats per a que poguéssin ser propietàris de casa seva al mateix temps que propietàris del seu negoci a les comunitats en les que vivien. També voliem mirar altres maneres d'utilitzar la terra a més a més de per a cultivar aliment i transformar el paissatge en usos molt més productius, per a que pogués ser utilitzada per a l'administració d'aigües pluvials, com per exemple, utilitzant llacs superficials i estanys de retenció, que creessin serveis pels barris, llocs recreatius, i que ajudéssin de veritat a elevar els nivells de propietat adjacent. O podríem fer-la servir com a terrenys de recerca, on podem utilitzar-los per a solucionar els terrenys contaminats, o per a generar energia.
So we came up with one neighborhood typology -- there are several -- called a live-make neighborhood, where folks could reappropriate abandoned structures and turn them into entrepreneurial enterprises, with a specific emphasis on looking at the, again, majority 82 percent African-American population. So they, too, could take businesses that they maybe were doing out of their home and grow them to more prosperous industries and actually acquire property so they were actually property owners as well as business owners in the communities with which they resided. Then we also wanted to look at other ways of using land in addition to growing food and transforming landscape into much more productive uses, so that it could be used for storm water management, for example, by using surface lakes and retention ponds, that created neighborhood amenities, places of recreation, and actually helped to elevate adjacent property levels. Or we could use it as research plots, where we can use it to remediate contaminated soils, or we could use it to generate energy.
Així que els descendents de la Gran Migració podríen convertir-se en rellotgers de precisió a Shinola, com en Willie H., que va sortir en un dels seus anúncis l'any passat, o poden crear un negoci que podria servir a companyies com Shinola. Les bones notícies son que hi ha un futur per a la següent generació dels habitants de Detroit, les dues, els que són allà ara i els que volen venir.
So the descendants of the Great Migration could either become precision watchmakers at Shinola, like Willie H., who was featured in one of their ads last year, or they can actually grow a business that would service companies like Shinola. The good news is, there is a future for the next generation of Detroiters, both those there now and those that want to come.
Així que "no, gràcies", alcalde Menino, que va dir recentment, "Jo ho volaria tot pels aires i començaria de nou." Hi ha gent molt important, negocis i territoris a Detroit, i hi ha oportunitats de veritat allà. Així que tot i que Detroit no és el que era, Detroit no morirà.
So no thank you, Mayor Menino, who recently was quoted as saying, "I'd blow up the place and start over." There are very important people, business and land assets in Detroit, and there are real opportunities there. So while Detroit might not be what it was, Detroit will not die.
Gràcies.
Thank you.
(Aplaudiments)
(Applause)