Imagineu-vos galetes calentones, enganxoses dolços cruixents, pastissos com de vellut cucurutxos amb gelat. Se us fa la boca aigua? Teniu ganes de postres? Per què? Què passa al cervell perquè sigui difícil resistir el menjar ensucrat?
Picture warm, gooey cookies, crunchy candies, velvety cakes, waffle cones piled high with ice cream. Is your mouth watering? Are you craving dessert? Why? What happens in the brain that makes sugary foods so hard to resist?
El sucre és un terme general per descriure una classe de molècules anomenades carbohidrats i es troba a una gran varietat de menjars i begudes. Només cal llegir les etiquetes dels productes dolços que comprem. Glucosa, fructosa, sucrosa, maltosa, lactosa, dextrosa i midó tot són tipus de sucre. També té molta fructosa el xarop de blat, els sucs de fruita, el sucre cru i la mel. I no només hi ha sucre als dolços i postres també n'hi ha a la salsa de tomàquet, al iogurt, fruita dessecada, aigües amb sabors i barres de cereals.
Sugar is a general term used to describe a class of molecules called carbohydrates, and it's found in a wide variety of food and drink. Just check the labels on sweet products you buy. Glucose, fructose, sucrose, maltose, lactose, dextrose, and starch are all forms of sugar. So are high-fructose corn syrup, fruit juice, raw sugar, and honey. And sugar isn't just in candies and desserts, it's also added to tomato sauce, yogurt, dried fruit, flavored waters, or granola bars.
Com que el sucre és a tot arreu és important saber com afecta al cervell. Què passa quan el sucre toca la llengua? Menjar una mica de sucre fa que en desitgis més?
Since sugar is everywhere, it's important to understand how it affects the brain. What happens when sugar hits your tongue? And does eating a little bit of sugar make you crave more?
Agafa una mica de cereals. El sucre que conté activa els receptors del sabor dolç part de les papil·les gustatives de la llengua. Aquests receptors envien un senyal al tronc de l'encèfal i des d'allà arriba a moltes àrees del prosencèfal, una d'elles és el còrtex cerebral. Les diferents parts del còrtex processen els diversos gustos: amarg, salat, umami. i, en el nostre cas, dolç. Des d'aquí el senyal activa el sistema de recompensa del cervell. Aquest sistema de recompensa és una sèrie de vies elèctriques i químiques a través de moltes regions diferents del cervell. És una xarxa complicada però ajuda a respondre una sola pregunta subconscient: hauria de tornar a fer-ho? Aquest sentiment calentó, difús quan mengem el pastís de l'àvia? Això és el sistema de recompensa dient: "Mmm, sí!". I no només s'activa amb el menjar. Socialitzar, la conducta sexual i les drogues són exemples de coses i experiències que també activen el sistema de recompensa. Però sobreactivar-lo posa en marxa una sèrie de coses desafortunades: pèrdua de control, antull i major tolerància al sucre.
You take a bite of cereal. The sugars it contains activate the sweet-taste receptors, part of the taste buds on the tongue. These receptors send a signal up to the brain stem, and from there, it forks off into many areas of the forebrain, one of which is the cerebral cortex. Different sections of the cerebral cortex process different tastes: bitter, salty, umami, and, in our case, sweet. From here, the signal activates the brain's reward system. This reward system is a series of electrical and chemical pathways across several different regions of the brain. It's a complicated network, but it helps answer a single, subconscious question: should I do that again? That warm, fuzzy feeling you get when you taste Grandma's chocolate cake? That's your reward system saying, "Mmm, yes!" And it's not just activated by food. Socializing, sexual behavior, and drugs are just a few examples of things and experiences that also activate the reward system. But overactivating this reward system kickstarts a series of unfortunate events: loss of control, craving, and increased tolerance to sugar.
Tornem a la mica de cereals. Viatja cap a l'estómac i potser cap a l'intestí. I sabeu què? Aquí també hi ha receptors de sucre. No són papil·les gustatives però sí envien senyals dient al cervell que estàs tip o que el cos ha de produir més insulina per processar el sucre extra que mengem.
Let's get back to our bite of cereal. It travels down into your stomach and eventually into your gut. And guess what? There are sugar receptors here, too. They are not taste buds, but they do send signals telling your brain that you're full or that your body should produce more insulin to deal with the extra sugar you're eating.
La divisa principal del sistema de recompensa és la dopamina, un químic o neurotransmissor important. Hi ha molts receptors de dopamina al prosencèfal, però no estan distribuïts de manera igual. Certes àrees contenen grups densos de receptors i aquests punts conflictius de dopamina són una part del sistema de recompensa. Drogues com l'alcohol, la nicotina o l'heroïna envien dopamina ràpidament i això causa voler tornar a sentir l'estímul. en altres paraules, ser addicte. El sucre també fa que es segregui dopamina però no és tan violent com les drogues. I el sucre és escàs entre el menjar que indueix la dopamina. El bròquil, per exemple, no té efectes per això segurament és tan difícil que els nens mengin verdures.
The major currency of our reward system is dopamine, an important chemical or neurotransmitter. There are many dopamine receptors in the forebrain, but they're not evenly distributed. Certain areas contain dense clusters of receptors, and these dopamine hot spots are a part of our reward system. Drugs like alcohol, nicotine, or heroin send dopamine into overdrive, leading some people to constantly seek that high, in other words, to be addicted. Sugar also causes dopamine to be released, though not as violently as drugs. And sugar is rare among dopamine-inducing foods. Broccoli, for example, has no effect, which probably explains why it's so hard to get kids to eat their veggies.
Parlant de menjar saludable, posem que tenim gana i decidim menjar un àpat equilibrat. Ho fem i els nivells de dopamina pugen als punts conflictius. Però si mengem el mateix plat molts dies seguits els nivells de dopamina baixaran fins a estancar-se. Això és perquè amb el menjar, el cervell desenvolupa una atenció especial per sabors nous o diferents. Per què? Per dues raons: Primer, per detectar si el menjar no està bé. I segon, perquè com més varietat a la nostra dieta, més probable és que tinguem tots els nutrients que necessitem. Per mantenir la varietat hem de saber reconèixer un menjar nou i el que és més important, hem de voler seguir menjant coses noves. I per això els nivells de dopamina baixen quan el menjar és avorrit.
Speaking of healthy foods, let's say you're hungry and decide to eat a balanced meal. You do, and dopamine levels spike in the reward system hot spots. But if you eat that same dish many days in a row, dopamine levels will spike less and less, eventually leveling out. That's because when it comes to food, the brain evolved to pay special attention to new or different tastes. Why? Two reasons: first, to detect food that's gone bad. And second, because the more variety we have in our diet, the more likely we are to get all the nutrients we need. To keep that variety up, we need to be able to recognize a new food, and more importantly, we need to want to keep eating new foods. And that's why the dopamine levels off when a food becomes boring.
Ara, tornem a l'àpat. Què passa si en comptes d'un plat sa i equilibrat en mengem un de ric en sucres? Si rarament mengem sucre o no en mengem massa l'efecte és similar al del menjar equilibrat. Però si en mengem massa, la resposta de dopamina no s'estanca. És a dir, menjar molt de sucre continuarà sent com una recompensa. Així, el sucre es comporta una mica com una droga. És una de les raons perquè sembla que la gent hi està enganxada.
Now, back to that meal. What happens if in place of the healthy, balanced dish, you eat sugar-rich food instead? If you rarely eat sugar or don't eat much at a time, the effect is similar to that of the balanced meal. But if you eat too much, the dopamine response does not level out. In other words, eating lots of sugar will continue to feel rewarding. In this way, sugar behaves a little bit like a drug. It's one reason people seem to be hooked on sugary foods.
Pensem en tots els diferents tipus de sucre. Cadascun és diferent però cada cop que se'n consumeix un posa en marxa l'efecte dòmino al cervell que provoca un sentiment de recompensa. Massa, massa sovint, i les coses poden anar molt ràpid. Sí, consumir massa sucre pot tenir efectes addictius al cervell però un tros de pastís de tant en tant no fa mal.
So, think back to all those different kinds of sugar. Each one is unique, but every time any sugar is consumed, it kickstarts a domino effect in the brain that sparks a rewarding feeling. Too much, too often, and things can go into overdrive. So, yes, overconsumption of sugar can have addictive effects on the brain, but a wedge of cake once in a while won't hurt you.