Esteu mirant una dona que s'ha mantingut en silenci públicament durant una dècada. Òbviament, això ha canviat, però només recentment.
You're looking at a woman who was publicly silent for a decade. Obviously, that's changed, but only recently.
Fa uns quants mesos vaig fer la meva primera xerrada en públic a la cimera de Forbes dels 30 amb menys de 30 anys. 1.500 persones brillants, tots ells amb menys de 30 anys. Això significa que al 1998, els més grans del grup només tenien 14 anys i els més petits, només quatre. Vaig fer broma amb ells de com potser alguns només em coneixerien de cançons de rap. Sí, apareixo a cançons de rap. Quasi 40 cançons de rap. (Rialles)
It was several months ago that I gave my very first major public talk, at the Forbes "30 Under 30 Summit" -- 1,500 brilliant people, all under the age of 30. That meant that in 1998, the oldest among the group were only 14, and the youngest, just four. I joked with them that some might only have heard of me from rap songs. Yes, I'm in rap songs. (Laughter) Almost 40 rap songs.
(Laughter)
Però la nit de la meva xerrada va passar quelcom sorprenent. Em va entrar un noi de 27 anys a l'edat de 41 anys.
But the night of my speech, a surprising thing happened. At the age of 41, I was hit on by a 27-year-old guy.
Que fort, oi? Ell era encantador i jo em vaig sentir molt afalagada, però el vaig rebutjar. Sabeu quina frase va fer servir per lligar? Que podia fer-me sentir com si tingués 22 anys un altre cop. (Rialles) (Aplaudiments)
(Laughter) I know, right? He was charming, and I was flattered, and I declined. You know what his unsuccessful pickup line was? He could make me feel 22 again. (Laughter)
Aquella nit em vaig adonar que potser l'única persona amb més de 40 anys que no vol tornar a tenir 22 anys un altre cop. (Rialles) (Aplaudiments)
(Applause) I realized, later that night, I'm probably the only person over 40 who does not want to be 22 again. (Laughter) (Applause)
Em vaig enamorar del meu cap quan tenia 22 anys, i quan tenia els 24 vaig descobrir-ne les conseqüències devastadores.
At the age of 22, I fell in love with my boss. And at the age of 24, I learned the devastating consequences.
Que puc veure les mans aixecades d'aquells que no us vau equivocar o no vau fer alguna cosa de la qual us penediu quan tenieu 22 anys? Exacte, el que m'imaginava. Com jo quan tenia 22 anys, alguns de vosaltres vau escollir mals camins o us va enamorar de la persona equivocada, potser el vostre cap. Però a diferència de mi, el vostre cap segurament no era el president dels Estats Units.
Can I see a show of hands of anyone here who didn't make a mistake or do something they regretted at 22? Yep. That's what I thought. So like me, at 22, a few of you may have also taken wrong turns and fallen in love with the wrong person, maybe even your boss. Unlike me, though, your boss probably wasn't the president of the United States of America.
Per descomptat, la vida és plena de sorpreses.
(Laughter) Of course, life is full of surprises.
No passa ni un sol dia que no em recordi del meu error, un error del qual em penedeixo profundament.
Not a day goes by that I'm not reminded of my mistake, and I regret that mistake deeply.
Al 1998, després d'haver estat exposada a una aventura poc probable, vaig passar a la primera plana d'un remolí polític, legal i de mitjans de comunicació com mai s'havia vist. Recordeu com, tan sols uns anys abans, ens assabentàvem de les notícies a través de tres mitjans: les llegíem al diari o a les revistes, les sentíem a la ràdio o les vèiem a la televisió. Ja està. Però aquell no va ser el meu destí. Aquest escàndol us va arribar mitjançant la revolució digital. Això va suposar que poguéssim tenir accés a tota la informació que volguéssim, quan volguéssim, en tot moment i a tots llocs. Quan la història es va conèixer, al mes de gener de 1998, es va conèixer a Internet. Va ser la primera vegada que les notícies tradicionals van ser substituïdes per la Internet per a aconseguir una història més gran. Va ser un clic que va reverberar arreu del món.
In 1998, after having been swept up into an improbable romance, I was then swept up into the eye of a political, legal and media maelstrom like we had never seen before. Remember, just a few years earlier, news was consumed from just three places: reading a newspaper or magazine, listening to the radio or watching television. That was it. But that wasn't my fate. Instead, this scandal was brought to you by the digital revolution. That meant we could access all the information we wanted, when we wanted it, anytime, anywhere. And when the story broke in January 1998, it broke online. It was the first time the traditional news was usurped by the internet for a major news story -- a click that reverberated around the world.
A nivell personal, això va significar que, de la nit al dia, vaig deixar de ser una figura completament anònima per convertir-me en una d'humiliada en públic arreu del món. Vaig ser la primera persona en perdre la reputació personal a escala mundial quasi instantàniament.
What that meant for me personally was that overnight, I went from being a completely private figure to a publicly humiliated one, worldwide. I was patient zero of losing a personal reputation on a global scale almost instantaneously.
Aquesta rapidesa a l'hora de jutjar, permesa per la tecnologia, va obrir el camí a masses disposades a llençar pedrades. D'acord, va ser abans de les xarxes socials, però la gent encara podia comentar en xarxa, enviar històries per correu electrònic i, per descomptat, enviar bromes cruels. Van aparèixer fotografies meves pertot arreu que venien diaris, "banners" de publicitat a pàgines web, i mantenien els espectadors enganxats a la televisió. Recordeu una fotografia meva en especial on hi duia una boina?
This rush to judgment, enabled by technology, led to mobs of virtual stone-throwers. Granted, it was before social media, but people could still comment online, e-mail stories, and, of course, e-mail cruel jokes. News sources plastered photos of me all over to sell newspapers, banner ads online, and to keep people tuned to the TV. Do you recall a particular image of me, say, wearing a beret?
Ara m'adono que vaig cometre errors, especialment quan vaig dur la boina.
Now, I admit I made mistakes -- especially wearing that beret.
Però l'atenció i els judicis que vaig rebre, no la història sinò la manera com jo vaig rebre-ho personalment, no tenia precedent. Se'm va etiquetar com una porca, una puta, una meuca, una nina tonta i, per descomptat, com a aquella dona. Molta gent em va jutjar però ben poca em va conèixer de veritat. Ho entenc: era fàcil oblidar que aquella dona era dimensional, i tenia una ànima que en un altre temps romangué sense trencar.
(Laughter) But the attention and judgment that I received -- not the story, but that I personally received -- was unprecedented. I was branded as a tramp, tart, slut, whore, bimbo, and, of course, "that woman." I was seen by many, but actually known by few. And I get it: it was easy to forget that that woman was dimensional, had a soul and was once unbroken.
Fa 17 anys, quan va passar-me tot això, no hi havia cap nom que ho anomenés. Actualment ho anomenem bullying cibernètic i ciberassetjament. Avui vull compartir la meva experiència amb vosaltres, parlar-vos de com aquesta experiència ha modelat la meva percepció de la cultura i de com espero que aquesta experiència del passat serveixi de canvi i ajudi a que uns altres pateixin menys.
When this happened to me 17 years ago, there was no name for it. Now we call it "cyberbullying" and "online harassment." Today, I want to share some of my experience with you, talk about how that experience has helped shape my cultural observations, and how I hope my past experience can lead to a change that results in less suffering for others.
Al 1998 vaig perdre la meva reputació i la meva dignitat. Gairebé ho vaig perdre tot, fins i tot quasi la meva vida.
In 1998, I lost my reputation and my dignity. I lost almost everything. And I almost lost my life.
Deixeu-me que us descrigui una imatge. Sóm al mes de setembre de 1998. Estic asseguda en un despatx sense finestres a l'interior de l'Oficina del Consell Independent a sota d'uns tubs fluorescents fent pampallugues. Estic escoltant la meva veu en gravacions telefòniques enregistrades d'amagat per un suposat amic un any abans. Sóc aquí perquè m'han convocat judicialment perquè verifiqui l'autenticitat de les 20 hores de converses gravades. Durant els últims 8 mesos els continguts misteriosos d'aquestes gravacions han penjat sobre el meu cap com l'espasa de Dàmocles. Qui podria recordar què va dir un any abans? Escolto espantada i mortificada com parlo de què ha passat durant el dia; escolto el moment quan confesso el meu amor pel president i, per descomptat, com se'm trenca el cor; escolto com a vegades era maliciosa, barroera, bleda i fins i tot cruel, implacable i mal educada. Escolto profundament avergonyida la pitjor versió de jo mateixa, una persona que ni tan sols reconec.
Let me paint a picture for you. It is September of 1998. I'm sitting in a windowless office room inside the Office of the Independent Counsel, underneath humming fluorescent lights. I'm listening to the sound of my voice, my voice on surreptitiously taped phone calls that a supposed friend had made the year before. I'm here because I've been legally required to personally authenticate all 20 hours of taped conversation. For the past eight months, the mysterious content of these tapes has hung like the sword of Damocles over my head. I mean, who can remember what they said a year ago? Scared and mortified, I listen, listen as I prattle on about the flotsam and jetsam of the day; listen as I confess my love for the president, and, of course, my heartbreak; listen to my sometimes catty, sometimes churlish, sometimes silly self being cruel, unforgiving, uncouth; listen, deeply, deeply ashamed, to the worst version of myself, a self I don't even recognize.
Uns dies després es va lliurar l'informe Starr al Congrés, i totes aquelles gravacions i transcripcions, aquelles paraules robades, en formaven part. Ja era suficientment horrorós que la gent pogués llegir les transcripcions, però una setmanes més tard, les gravacions d'audio es van escampar a la televisió i parts importants, a la xarxa. L'humiliació pública va ser un calvari.
A few days later, the Starr Report is released to Congress, and all of those tapes and transcripts, those stolen words, form a part of it. That people can read the transcripts is horrific enough. But a few weeks later, the audiotapes are aired on TV, and significant portions made available online. The public humiliation was excruciating.
La vida era gairebé insuportable. Això no passava amb molta freqüència al 1998. Em refereixo a que es robessin les paraules i accions privades de la gent, les seves converses i fotografies, i que després es fessin públiques. Públiques sense consentiment, públiques sense context,
Life was almost unbearable. This was not something that happened with regularity back then in 1998, and by "this," I mean the stealing of people's private words, actions, conversations or photos, and then making them public -- public without consent, public without context
i públiques sense compassió. Avancem 12 anys fins el 2010 quan les xarxes socials han nascut. Desgraciàdament, el paisatge s'ha omplert encara més d'imatges com la meva. Tant se val si algú s'equivoca de veritat o no, ara serveix tant per figures públiques com privades.
and public without compassion. Fast-forward 12 years, to 2010, and now social media has been born. The landscape has sadly become much more populated with instances like mine, whether or not someone actually made a mistake, and now, it's for both public and private people.
Les conseqüències, per algunes persones, han estat funestes. Un dia de setembre de 2010 parlava amb la meva mare per telèfon d'una notícia sobre un noi de primer curs de la Universitat de Rutgers que es deia Tyler Clementi. Dolç, sensible, creatiu, el Tyler va ser filmat de secret amb una càmera web pel seu company d'habitació mentre mantenia relacions íntimes amb un altre home. Quan aquest incident va arribar a la xarxa en va encendre el ridícul i l'assetjament cibernètic Uns dies més tard el Tyler va saltar des del pont George Washington i va morir.
The consequences for some have become dire, very dire. I was on the phone with my mom in September of 2010, and we were talking about the news of a young college freshman from Rutgers University, named Tyler Clementi. Sweet, sensitive, creative Tyler was secretly webcammed by his roommate while being intimate with another man. When the online world learned of this incident, the ridicule and cyberbullying ignited. A few days later, Tyler jumped from the George Washington Bridge to his death.
Tenia 18 anys. La meva mare estava destrossada pel que li havia passat al Tyler i la seva família, el dolor la devorava d'una manera que jo no entenia del tot bé, fins que finalment vaig entendre que estava revivint el 1998. Estava revivint una època en què seia al costat del meu llit cada nit. Revivint una època en què m'obligava a dutxar-me amb la porta oberta, i revivint una època en què els meus pares tenien por de que m'humiliessin fins la mort,
He was 18. My mom was beside herself about what happened to Tyler and his family, and she was gutted with pain in a way that I just couldn't quite understand. And then eventually, I realized she was reliving 1998, reliving a time when she sat by my bed every night, reliving -- (Chokes up) sorry -- reliving a time when she made me shower with the bathroom door open, and reliving a time when both of my parents feared that I would be humiliated to death,
literalment. Actualment, massa pares no han tingut l'oportunitat d'actuar i salvar els seus éssers estimats. Masses s'han assabentat del patiment i les humiliacions dels seus nens quan ja era massa tard. La mort tràgica del Tyler va marcar un punt d'inflexió per a mi. Em va servir per tornar a posar en context les meves vivències i per començar a fixar-me en el bullying i la humiliació que hi havia al meu voltant i veure-hi quelcom diferent. Al 1998 no teníem manera de saber cap a on ens conduiria aquella nova tecnologia anomenada Internet. Des d'aleshores ha connectat les persones de formes inimaginables: ha reunit germans perduts, ha salvat vides, ha promogut revolucions, però també ha fet aflorar la foscor, el bullying cibernètic i l'assetjament que jo vaig patir. Cada dia la gent es connecta a la xarxa, especialment la gent jove, i no estan suficientment equipats ni preparats per això. Assetjats i humiliats, no poden imaginar viure fins el dia següent i alguns, de forma tràgica, acaben no arribant-hi. No hi ha res de virtual en això. ChildLine, un web britànic dirigit a ajudar els joves en diverses matèries, va publicar una estadística colpidora l'any passat: Del 2012 al 2013 va haver un increment del 87 per cent pel que fa a trucades i correus electrònics relacionats amb el ciberbullying. Una meta-anàlisi fet als Països Baixos va mostrar que, per primera vegada, el ciberbullying estava conduint cap a pensaments suïcides en major mesura que qualsevol altre tipus de bullying. Allò que de veritat em va impressionar, tot i que no hauria de fer-ho, va ser un altre estudi de l'any passat que determinava que la humiliació és una emoció que s'experimenta
literally. Today, too many parents haven't had the chance to step in and rescue their loved ones. Too many have learned of their child's suffering and humiliation after it was too late. Tyler's tragic, senseless death was a turning point for me. It served to recontextualize my experiences, and I then began to look at the world of humiliation and bullying around me and see something different. In 1998, we had no way of knowing where this brave new technology called the internet would take us. Since then, it has connected people in unimaginable ways -- joining lost siblings, saving lives, launching revolutions ... But the darkness, cyberbullying, and slut-shaming that I experienced had mushroomed. Every day online, people -- especially young people, who are not developmentally equipped to handle this -- are so abused and humiliated that they can't imagine living to the next day. And some, tragically, don't. And there's nothing virtual about that. Childline, a UK nonprofit that's focused on helping young people on various issues, released a staggering statistic late last year: from 2012 to 2013, there was an 87 percent increase in calls and e-mails related to cyberbullying. A meta-analysis done out of the Netherlands showed that for the first time, cyberbullying was leading to suicidal ideations more significantly than offline bullying. And you know, what shocked me -- although it shouldn't have -- was other research last year that determined humiliation was a more intensely felt emotion
més intensament que la felicitat o fins i tot la ira. La crueltat amb els altres no és res de nou, però la humiliació en xarxa assistida tecnològicament s'engrandeix, no es pot contenir i s'hi pot accedir en tot moment. L'eco de la vergonya només arribava fins la teva família, el teu poble, escola o comunitat, però ara també arriba a la comunitat de la xarxa. Milions de persones, molt sovint de forma anònima, et poden ferir amb les seves paraules, cosa que fa molt de mal. No existeix cap límit al voltant del número de persones que et poden observar públicament i posar-te a la picota. L'humiliació pública té un preu molt personal, i el creixement d'Internet ha augmentat aquest preu.
than either happiness or even anger. Cruelty to others is nothing new. But online, technologically enhanced shaming is amplified, uncontained and permanently accessible. The echo of embarrassment used to extend only as far as your family, village, school or community. But now, it's the online community too. Millions of people, often anonymously, can stab you with their words, and that's a lot of pain. And there are no perimeters around how many people can publicly observe you and put you in a public stockade. There is a very personal price to public humiliation, and the growth of the internet has jacked up that price.
Quasi durant dues dècades, hem estat alimentant les llavors de la vergonya i la humiliació en públic en la nostra cultura, tant a dins com a fora de la xarxa. Pàgines web de xafarderies, paparazzi, reality shows, la política, mitjans d'informació i a vegades hackers: tots ells trafiquen amb la vergonya. Això a conduït a un entorn cibernètic permissiu i mancat de sensibilitat que es presta a envair la privacitat i al ciberbullying. Aquest canvi ha creat el que el catedràtic Nicolaus Mills anomena la cultura de la humiliació. Prenem uns quants exemples només dels últims sis mesos. Snapchat, un servei utilitzat sobretot per les generacions més joves i que assegura que els seus missatges tan sols duren uns quants segons. Ja podeu imaginar-vos la quantitat de continguts que arriba a tenir. Es va piratejar el complement que utilitzen els usuaris d'Snapchat per mantenir la duració dels missatges, així que 100.000 converses privades, fotografies i vídeos es van filtrar a Internet i van passar a tenir una duració infinita. Es van piratejar els comptes d'iCloud de la Jennifer Lawrence i altres actors, de manera que es van escampar per Internet fotografies íntimes de nus i privades sense el seu permís. Una pàgina web de xafarderies va rebre cinc milions d'entrades gràcies a aquesta història. I què me'n dieu del pirateig al servidor de Sony Pictures? Els documents que van rebre més atenció van ser els correus electrònics per l'alt valor d'humiliació pública que posseixen.
For nearly two decades now, we have slowly been sowing the seeds of shame and public humiliation in our cultural soil, both on- and offline. Gossip websites, paparazzi, reality programming, politics, news outlets and sometimes hackers all traffic in shame. It's led to desensitization and a permissive environment online, which lends itself to trolling, invasion of privacy and cyberbullying. This shift has created what Professor Nicolaus Mills calls "a culture of humiliation." Consider a few prominent examples just from the past six months alone. Snapchat, the service which is used mainly by younger generations and claims that its messages only have the life span of a few seconds. You can imagine the range of content that that gets. A third-party app which Snapchatters use to preserve the life span of the messages was hacked, and 100,000 personal conversations, photos and videos were leaked online, to now have a life span of forever. Jennifer Lawrence and several other actors had their iCloud accounts hacked, and private, intimate, nude photos were plastered across the internet without their permission. One gossip website had over five million hits for this one story. And what about the Sony Pictures cyberhacking? The documents which received the most attention were private e-mails that had maximum public embarrassment value.
Però en aquesta cultura de la humiliació encara hi ha una altra etiqueta adherida a l'avergonyiment en públic. El preu no està a l'alçada d'allò que li costa a la víctima, un preu que en Tyler i molts altres, especialment dones, minories i membres de la comunitat LGBT han pagat. Aquest preu sí està a l'alçada dels beneficis obtinguts per aquells que van a la seva caça. Aquesta invasió dels altres és un material al descobert, explotat, empaquetat i venut de forma eficaç y despietada a canvi de beneficis. S'ha creat un mercat on es comercia amb la humiliació pública i la vergonya s'ha convertit en una indústria. Com es fa diners? Amb clics. Com més vergonya, més clics Com més clics, més dòlars es fan dels anuncis. Estem en un cercle perillós. Com més vegades cliquem en aquest tipus de xafarderies, més insensibles ens tornem envers les vides humanes que hi ha al darrere i com més insensibles, més vegades cliquem. Mentrestant, algú està fent diners amb el patiment d'algú altre. Cada vegada que cliquem prenem una decisió. Si saturem la nostra cultura amb avergonyiments en públics cada vegada seran més acceptats, cada vegada hi hauran més comportaments com el ciberbullying, acusacions en xarxa, diversos tipus de pirateig i assetjament cibernètic. Per què? Perquè tots comporten humiliació. Aquest comportament és un símptoma de la cultura que hem creat.
But in this culture of humiliation, there is another kind of price tag attached to public shaming. The price does not measure the cost to the victim, which Tyler and too many others -- notably, women, minorities and members of the LGBTQ community -- have paid, but the price measures the profit of those who prey on them. This invasion of others is a raw material, efficiently and ruthlessly mined, packaged and sold at a profit. A marketplace has emerged where public humiliation is a commodity, and shame is an industry. How is the money made? Clicks. The more shame, the more clicks. The more clicks, the more advertising dollars. We're in a dangerous cycle. The more we click on this kind of gossip, the more numb we get to the human lives behind it. And the more numb we get, the more we click. All the while, someone is making money off of the back of someone else's suffering. With every click, we make a choice. The more we saturate our culture with public shaming, the more accepted it is, the more we will see behavior like cyberbullying, trolling, some forms of hacking and online harassment. Why? Because they all have humiliation at their cores. This behavior is a symptom of the culture we've created.
Penseu-hi. Modifiar un comportament passa per evolucionar en la forma com pensem. Hem vist que això és veritat amb el racisme, l'homofòbia i molts altres prejudicis del present i del passat. Quan hem mirat de forma diferent els matrimonis de mateix sexe més persones han gaudit de les mateixes llibertats. Quan vam començar a parar més atenció al medi ambient molta més gent va començar a reciclar. A on la nostra cultura de la humiliació arriba, el que necessitem és una revolució cultural. L'esport d'avergonyir en públic i fer sang s'ha d'acabar
Just think about it. Changing behavior begins with evolving beliefs. We've seen that to be true with racism, homophobia and plenty of other biases, today and in the past. As we've changed beliefs about same-sex marriage, more people have been offered equal freedoms. When we began valuing sustainability, more people began to recycle. So as far as our culture of humiliation goes, what we need is a cultural revolution. Public shaming as a blood sport has to stop,
i ha arribat l'hora d'intervenir Internet i la nostra cultura. El canvi comença amb quelcom senzill, però no serà fàcil. Hem de reprendre l'antic valor de la compassió -- la compassió i l'empatia. Patim un dèficit de compassió en xarxa,
and it's time for an intervention on the internet and in our culture. The shift begins with something simple, but it's not easy. We need to return to a long-held value of compassion, compassion and empathy. Online, we've got a compassion deficit,
una crisi d'empatia. L'investigadora Brené Brown afirma que, i la cito: "La vergonya no pot sobreviure a l'empatia". La vergonya no pot sobreviure a l'empatia. He viscut dies molt foscos a la meva vida, però la compassió i l'empatia de la meva família, amics, professionals, i de vegades de desconeguts va ser el que em van salvar. Fins i tot l'empatia d'un desconegut pot marcar la diferència. La teoria de la influència minoritària, postulada pel psicòleg social, Serge Moscovici defensa que fins i tot en nombres petits, si hi ha una continuïtat en el temps es pot produir un canvi. Podem promoure una influència minoritària al món de la xarxa sent usuaris honrats. Convertir-se en un usuari honrat significa deixar de banda l'apatia, escriure un comentari positiu a algú o denunciar una situació de bullying. Feu-me cas, els comentaris compassius ajuden a reduir la negativitat. També podem contraatacar aquesta cultura donant suport a organitzacions que lluiten contra aquestes situacions com la Fundació Tyler Clementi als Estats Units, l'Anti Bullying Pro al Regne Unit
an empathy crisis. Researcher Brené Brown said, and I quote, "Shame can't survive empathy." Shame cannot survive empathy. I've seen some very dark days in my life. It was the compassion and empathy from my family, friends, professionals and sometimes even strangers that saved me. Even empathy from one person can make a difference. The theory of minority influence, proposed by social psychologist Serge Moscovici, says that even in small numbers, when there's consistency over time, change can happen. In the online world, we can foster minority influence by becoming upstanders. To become an upstander means instead of bystander apathy, we can post a positive comment for someone or report a bullying situation. Trust me, compassionate comments help abate the negativity. We can also counteract the culture by supporting organizations that deal with these kinds of issues, like the Tyler Clementi Foundation in the US; in the UK, there's Anti-Bullying Pro;
o el Project Rockit a Austràlia. En parlem molt del nostre dret a la llibertat d'expressió però cal parlar més sobre la nostra responsabilitat amb la llibertat d'expressió. Tots volem que ens escoltin, però marquem la diferència entre parlar amb una intenció i parlar per cridar l'atenció. Internet és una gran autopista de la identitat, però mostrar empatia a la xarxa ens beneficia a tots i ajuda a crear un món millor i més segur. Cal que ens comuniquem amb compassió a la xarxa, que consumim notícies amb compassió i que cliquem amb compassió. Imagineu-vos anar pel carrer amb el titular d'algú altre al damunt. M'agradaria acabar amb una nota personal. Els últims nou mesos, la pregunta que més m'han fet és per què? Per què ara? Per què estava arriscant el meu coll? Podeu llegir entre línies en aquestes preguntes, però la resposta no té res a veure amb la política. La resposta principal era i continua sent "ja és hora". Ja és hora de parar de passar de puntetes al voltant del meu passat. Ja és hora de parar de viure una vida d'oprobi.
and in Australia, there's PROJECT ROCKIT. We talk a lot about our right to freedom of expression. But we need to talk more about our responsibility to freedom of expression. We all want to be heard, but let's acknowledge the difference between speaking up with intention and speaking up for attention. The internet is the superhighway for the id. But online, showing empathy to others benefits us all and helps create a safer and better world. We need to communicate online with compassion, consume news with compassion and click with compassion. Just imagine walking a mile in someone else's headline. I'd like to end on a personal note. In the past nine months, the question I've been asked the most is "Why?" Why now? Why was I sticking my head above the parapet? You can read between the lines in those questions, and the answer has nothing to do with politics. The top-note answer was and is "Because it's time." Time to stop tiptoeing around my past, time to stop living a life of opprobrium
I ja és hora de reprendre la meva història. No només es tracta de salvar-me a mi mateixa. Tothom que estigui patint avergonyiment i humiliació en públic ha de saber una cosa: Pots sobreviure. Sé que és difícil. Potser no serà indolor, ràpid o senzill, però pots insistir a tenir un final diferent per la teva història. Té compassió de tu mateix. Tots mereixem compassió
and time to take back my narrative. It's also not just about saving myself. Anyone who is suffering from shame and public humiliation needs to know one thing: You can survive it. I know it's hard. It may not be painless, quick or easy, but you can insist on a different ending to your story. Have compassion for yourself. We all deserve compassion
i a viure en un món, a dins i fora de la xarxa, més compassiu.
and to live both online and off in a more compassionate world.
Gràcies per escoltar. (Aplaudiments)
Thank you for listening. (Applause and cheers)