Si esteu aquí avui, i estic molt contenta que hi sigueu, heu sentit a parlar sobre com el desenvolupament sostenible ens salvarà de nosaltres mateixos. De totes maneres, quan no som a TED, ens diuen sovint que una agenda de política sostenible real no es factible, especialment en grans àrees urbanes com la ciutat de Nova York. I aixó es perquè la majoria de la gent amb poder de decisió, tant del sector públic com del privat, no es senten realment com si estiguessin en perill.
If you're here today -- and I'm very happy that you are -- you've all heard about how sustainable development will save us from ourselves. However, when we're not at TED, we are often told that a real sustainability policy agenda is just not feasible, especially in large urban areas like New York City. And that's because most people with decision-making powers, in both the public and the private sector, really don't feel as though they're in danger.
La raó per la qual soc aquí avui, en part, és a causa d'un gos: un cadell abandonat que vaig trobar sota la pluja, l'any 1998. Es va convertir en una gossa molt més gran del que habia imaginat. Quan va arribar a la meva vida, estavem lluitant contra una enorme planta de residus planejada pel front fluvial d'East River, malgrat el fet que la nostra petita part de Nova York ja gestionava més del 40 per cent de la totalitat del residu comercial de la ciutat. Una planta de tractament d'aigües residuals, una de tractament de fangs, quatre centrals d'energia, el centre de distribució d'aliments més gran del món, així com altres indústries que porten més de 60.000 camions diesel a la zona cada setmana. La zona té també un dels índex més baixos de parcs per persona de la ciutat.
The reason why I'm here today, in part, is because of a dog -- an abandoned puppy I found back in the rain, back in 1998. She turned out to be a much bigger dog than I'd anticipated. When she came into my life, we were fighting against a huge waste facility planned for the East River waterfront despite the fact that our small part of New York City already handled more than 40 percent of the entire city's commercial waste: a sewage treatment pelletizing plant, a sewage sludge plant, four power plants, the world's largest food-distribution center, as well as other industries that bring more than 60,000 diesel truck trips to the area each week. The area also has one of the lowest ratios of parks to people in the city.
Llavors, quan el Departament de Parcs em va contactar sobre una subvenció de 10.000 dòlars per a desenvolupar projectes al front fluvial vaig pensar que tenien molt bones intencions, però eren una mica ingenus. Havia viscut en aquesta zona tota la meva vida, i no podies arribar al riu a causa de tots aquests equipaments tan encantadors que he esmentat abans. Llavors, un matí que corria amb la meva gossa, ella em va estirar cap al que semblava un altre abocador il·legal. Hi havia males herbes i piles de deixalles i altres coses que no diré aquí, perè ella seguia estirant-me, i mira per on, al final d'aquell terreny estava el riu. Vaig saber que aquest petit final de carrer oblidat, abandonat com la gossa que m'hi va portar, valia la pena salvar-lo. I vaig saber que creixeria per a convertir-se en els inicis orgullosos de la iniciativa comunitaria de revitalització del nou sud del Bronx.
So when I was contacted by the Parks Department about a $10,000 seed-grant initiative to help develop waterfront projects, I thought they were really well-meaning, but a bit naive. I'd lived in this area all my life, and you could not get to the river, because of all the lovely facilities that I mentioned earlier. Then, while jogging with my dog one morning, she pulled me into what I thought was just another illegal dump. There were weeds and piles of garbage and other stuff that I won't mention here, but she kept dragging me, and lo and behold, at the end of that lot was the river. I knew that this forgotten little street-end, abandoned like the dog that brought me there, was worth saving. And I knew it would grow to become the proud beginnings
I com la meva nova gossa, aquesta va ser una idea que es va fer més gran del que imaginava. Vam aconseguir molt suport pel camí. I el Parc de Hunts Point Riverside es va convertir en el primer parc fluvial que el sud del Bronx havia tingut en més de 60 anys. Vam augmentar el valor inicial d'aquells 10.000 dòlars més de 300 vegades per a convertir-se en un parc de 3 milions de dòlars.
of the community-led revitalization of the new South Bronx. And just like my new dog, it was an idea that got bigger than I'd imagined. We garnered much support along the way, and the Hunts Point Riverside Park became the first waterfront park that the South Bronx had had in more than 60 years. We leveraged that $10,000 seed grant more than 300 times,
I, a la tardor, de fet em... Em caso amb el meu estimat. Moltes gràcies.
into a $3 million park. And in the fall, I'm going to exchange marriage vows with my beloved.
(Audience whistles)
Aquest és ell apretant-me els botons allà darrere, cosa que fa sovint.
Thank you very much. (Applause)
(Rialles) (Aplaudiments)
That's him pressing my buttons back there, which he does all the time. (Laughter)
(Applause)
Pero els que vivim en comunitats de justícia mediambiental som el canari de la mina de carbó. Sentim els problemes de seguida, i ho hem estat fent durant un temps. La justícia mediambiental, per aquells de vosaltres que no esteu familiaritzats amb el terme, vol dir més o menys això: cap comunitat hauria d'encaixar més càrregues mediambientals ni menys beneficis mediambientals que les altres.
But those of us living in environmental justice communities are the canary in the coal mine. We feel the problems right now, and have for some time. Environmental justice, for those of you who may not be familiar with the term, goes something like this: no community should be saddled with more environmental burdens
Desgraciadament, raça i classe són indicadors extremadament fiables
and less environmental benefits than any other.
d'on es poden trobar les coses bones, com parcs i arbres, i on es poden trobar les coses dolentes, com centrals energètiques i plantes de residus. Com a persona negra a Amèrica, tinc el doble de probabilitats que una persona blanca de viure en una zona on la contaminació atmosfèrica suposa un enorme risc per la meva salut. Tinc cinc vegades més probabilitat de viure a una distancia de passeig d'una planta energètica o una industria química; i és el que em passa. Aquestes decisions sobre l'us de la terra van crear les condicions hostils que van portar els problemes com l'obesitat, la diabetis i l'asma. Per què hauria algú de sortir de casa per anar a passejar en un barri tòxic? El nostre 27 per cent d'índex d'obesitat és alt, fins i tot per aquest país, i la diabetis l'acompanya. Un de cada quatre nens del sud del Bronx té asma. El nostre índex d'hospitalització per asma es set vegades més gran que la mitja nacional. Aquests impactes arriben a tothom. I tots paguem molt car pels costos dels residus sòlids, els problemes associats a la pol.lució i el més odiós, el cost d'empresonar els nostres homes negres i latinos, que tenen quantitats incalculables de potencial sense explotar. El 50 per cent dels nostres residents viuen en el límit o per sota de la línia de pobresa. El 25 per cent de nosaltres està a l'atur. Els ciutadans amb sous baixos sovint utilitzen els serveis d'urgències com a servei sanitari principal. Això té un cost molt alt pels contribuents i produeix beneficis no proporcionals. La gent pobre no només segueix sent pobre, segueix amb mala salud.
Unfortunately, race and class are extremely reliable indicators as to where one might find the good stuff, like parks and trees, and where one might find the bad stuff, like power plants and waste facilities. As a black person in America, I am twice as likely as a white person to live in an area where air pollution poses the greatest risk to my health. I am five times more likely to live within walking distance of a power plant or chemical facility, which I do. These land-use decisions created the hostile conditions that lead to problems like obesity, diabetes and asthma. Why would someone leave their home to go for a brisk walk in a toxic neighborhood? Our 27 percent obesity rate is high even for this country, and diabetes comes with it. One out of four South Bronx children has asthma. Our asthma hospitalization rate is seven times higher than the national average. These impacts are coming everyone's way. And we all pay dearly for solid waste costs, health problems associated with pollution and more odiously, the cost of imprisoning our young black and Latino men, who possess untold amounts of untapped potential. Fifty percent of our residents live at or below the poverty line; 25 percent of us are unemployed. Low-income citizens often use emergency-room visits as primary care. This comes at a high cost to taxpayers and produces no proportional benefits. Poor people are not only still poor, they are still unhealthy.
Afortunadament, hi ha gent com jo que està batallant per trobar solucions que no comprometin les vides de les comunitats de color amb sous baixos a curt termini, i que no ens destrueixi a tots a llarg termini. Ningú de nosaltres vol que passi això, tenim això en comú. Què més tenim en comú?
Fortunately, there are many people like me who are striving for solutions that won't compromise the lives of low-income communities of color in the short term, and won't destroy us all in the long term. None of us want that, and we all have that in common.
Be, per començar, som tots increïblement atractius... (Rialles) Vam anar a l'escola, universitat, postgraus,
So what else do we have in common? Well, first of all, we're all incredibly good-looking.
vam viatjar a llocs interessants, no vam tenir fills a l'adolescència, econòmicament estables, mai a la presó. D'acord. Bé. (Rialles)
(Laughter) Graduated high school, college, post-graduate degrees, traveled to interesting places, didn't have kids in your early teens, financially stable, never been imprisoned. OK. Good.
Però, a part de ser una dona negra, soc diferent de la major part de vosaltres d'altres maneres.
(Laughter)
He vist cremar-se quasi la meitat dels edificis del meu barri. El meu germà gran va lluitar a Vietnam, per acabar mort d'un tret a uns blocs de casa nostra. Jesús. Vaig créixer amb una casa de "crack" a l'altra banda del carrer. Si, soc una pobra nena negra del ghetto. Aquestes coses em fan diferent de vosaltres. Però les coses que tenim en comú m'aparten de la major part de la gent de la meva comunitat, i jo em trobo entre aquests dos mons, amb prou cor per lluitar per la justícia de l'altre.
But, besides being a black woman, I am different from most of you in some other ways. I watched nearly half of the buildings in my neighborhood burn down. My big brother Lenny fought in Vietnam, only to be gunned down a few blocks from our home. Jesus. I grew up with a crack house across the street. Yeah, I'm a poor black child from the ghetto. These things make me different from you. But the things we have in common set me apart from most of the people in my community, and I am in between these two worlds
I com es va tornar tot tan diferent per nosaltres? A finals dels 40, el meu pare, un majordom dels trens Pullman, fill d'un esclau, va comprar una casa a la zona de Hunts Point al Sud del Bronx, i uns anys després es va casar amb la meva mare. En aquell temps, la comunitat era majoritàriament blanca, un barri de treballadors. El meu pare no estava sol. I igual que altres com ell perseguia la seva versió del somni americà, la sortida de blancs del barri es va tornar normal al sud del Bronx i a moltes ciutats del país. Els bancs utilitzaven un tipus de discriminació, amb la qual algunes zones de la ciutat, incloent la nostra, quedaven excloses de qualsevol inversió. Molts propietaris van creure que era més rentable cremar els seus edificis per obtenir l'assegurança en comptes de vendre en aquelles condicions, malgrat els antics inquilins morts o ferits.
with enough of my heart to fight for justice in the other. So how did things get so different for us? In the late '40s, my dad -- a Pullman porter, son of a slave -- bought a house in the Hunts Point section of the South Bronx, and a few years later, he married my mom. At the time, the community was a mostly white, working-class neighborhood. My dad was not alone. And as others like him pursued their own version of the American dream, white flight became common in the South Bronx and in many cities around the country. Red-lining was used by banks, wherein certain sections of the city, including ours, were deemed off-limits to any sort of investment. Many landlords believed it was more profitable to torch their buildings and collect insurance money rather than to sell under those conditions --
Hunts Point havia sigut una comunitat on podies anar a peu de casa al treball, però llavors els residents no tenien ni treball ni casa a on anar. Un boom de construcció d'autopistes nacionals es va afegir als nostres problemes. A l'estat de Nova York, Robert Moses va dirigir una campanya d'expansió d'autopistes. Un dels seus objectius principals era facilitar als residents de comunitats riques de Westchester County el desplaçament cap a Manhattan. El sud del Bronx, que es troba al mig, no va tenir ni una oportunitat. Sovint als residents els donaven menys d'un mes d'avís abans de que tiresin els seus edificis. 600.000 persones van ser desplaçades. La percepció comú era que al sud del Bronx només hi havia xulos, camells i prostitutes. I si algu et diu desde la teva infància que res de bo sortirà de la teva comunitat, que es dolenta i lletja, com podia això no reflexar-se en tu? Llavors, la propietat de la meva familia no valia res, apart del fet que era la nostra llar i tot el que teniem. I afortunadament per mi, aquella llar i l'amor que hi havia, junt amb l'ajuda de professors, tutors i amics al llarg del cami, va ser suficient.
dead or injured former tenants notwithstanding. Hunts Point was formerly a walk-to-work community, but now residents had neither work nor home to walk to. A national highway construction boom was added to our problems. In New York State, Robert Moses spearheaded an aggressive highway-expansion campaign. One of its primary goals was to make it easier for residents of wealthy communities in Westchester County to go to Manhattan. The South Bronx, which lies in between, did not stand a chance. Residents were often given less than a month's notice before their buildings were razed. 600,000 people were displaced. The common perception was that only pimps and pushers and prostitutes were from the South Bronx. And if you are told from your earliest days that nothing good is going to come from your community, that it's bad and ugly, how could it not reflect on you? So now, my family's property was worthless, save for that it was our home, and all we had. And luckily for me, that home and the love inside of it, along with help from teachers, mentors and friends along the way, was enough.
Per què es important aquesta història? Perquè des de la perspectiva de la planificació, la degradació econòmica engendra degradació ambiental, la qual engendra degradació social. La desinversió que va començar als anys 60 va ser l'escenari per a totes les injustícies ambientals que havien d'arribar. Zonificacions i lleis del sòl antiquades encara s'utilitzen avui en dia per continuar posant equipaments contaminants al meu barri. Es consideren aquests factors quan es decideixen les polítiques d'usos del sòl? Quins costs estàn associats a aquestes decisions? I qui paga? Qui s'en beneficia? Hi ha alguna justificació per tot el que la comunitat local ha de patir? Això era "planificació", entre cometes, que no tenia el nostre millor interès en compte.
Now, why is this story important? Because from a planning perspective, economic degradation begets environmental degradation, which begets social degradation. The disinvestment that began in the 1960s set the stage for all the environmental injustices that were to come. Antiquated zoning and land-use regulations are still used to this day to continue putting polluting facilities in my neighborhood. Are these factors taken into consideration when land-use policy is decided? What costs are associated with these decisions? And who pays? Who profits? Does anything justify what the local community goes through? This was "planning" -- in quotes --
Un cop ens en vam adonar, vam decidir que ja era hora de fer la nostra pròpia planificació. Aquell petit parc del que us parlava abans era la primera fase de la construcció d'un moviment per la via verda al sud del Bronx. Vaig demanar una beca d'un milió i quart al departament de transport federal per dissenyar un plà per a una esplanada davant del riu amb carrils bici. Les millores físiques ajuden a informar a l'ordre públic sobre la seguretat vial, l'ubicació dels residus i altres equipaments, que, fet correctament, no comprometen la qualitat de vida d'una comunitat. Donen oportunitats per estar més actius físicament, així com per al desenvolupament de l'economia local. Penseu en botigues de bicicletes, parades de sucs. Vam obtenir 20 milions de dòlars per construir primeres fases de projectes. Això és l'Avinguda Lafayette, tal i com la van redissenyar els arquitectes del paisatge Mathews-Nielsen. I un cop aquest camí estigui construit, connectarà el sud del Bronx amb més de 1600 metres quadrats del Parc de l'illa Randall. Ara estem separats per uns 8 metres d'aigua, però aquesta connexió ho cambiarà.
that did not have our best interests in mind. Once we realized that, we decided it was time to do our own planning. That small park I told you about earlier was the first stage of building a Greenway movement in the South Bronx. I wrote a one-and-a-quarter-million dollar federal transportation grant to design the plan for a waterfront esplanade with dedicated on-street bike paths. Physical improvements help inform public policy regarding traffic safety, the placement of the waste and other facilities, which, if done properly, don't compromise a community's quality of life. They provide opportunities to be more physically active, as well as local economic development. Think bike shops, juice stands. We secured 20 million dollars to build first-phase projects. This is Lafayette Avenue -- and that's redesigned by Mathews Nielsen Landscape Architects. And once this path is constructed, it'll connect the South Bronx with more than 400 acres of Randall's Island Park.
A mesura que alimentem l'entorn natural, la seva abundància ens retornarà encara més. Dirigim un projecte que es diu Formació d'Administració Ecològica del Bronx, que dóna formació en àrees de restauració ecològica, perquè la gent de la nostra comunitat tingui les habilitats per competir per aquestes feines ben pagades. Poc a poc, anem sembrant l'àrea amb treballadors "verds"; llavors la gent té tan interés econòmic com personal en el entorn. L'autovia de Sheridan és una reliquia infrautilitzada de l'era de Robert Moses, construida sense cap consideració pels veïns que deixava dividits. Fins i tot en hora punta es queda virtualment sense ús. La comunitat va crear un pla de transport alternatiu que permet l'eliminació de l'autovia. Ara tenim l'oportunitat de juntar tots els interessats per tornar a visualitzar com aquests 1600 metres quadrats es poden utilitzar millor com a parc, vivendes asequibles i desenvolupament econòmic.
Right now we're separated by about 25 feet of water, but this link will change that. As we nurture the natural environment, its abundance will give us back even more. We run a project called the Bronx [Environmental] Stewardship Training, which provides job training in the fields of ecological restoration, so that folks from our community have the skills to compete for these well-paying jobs. Little by little, we're seeding the area with green-collar jobs -- and with people that have both a financial and personal stake in their environment. The Sheridan Expressway is an underutilized relic of the Robert Moses era, built with no regard for the neighborhoods that were divided by it. Even during rush hour, it goes virtually unused. The community created an alternative transportation plan that allows for the removal of the highway. We have the opportunity now to bring together all the stakeholders to re-envision how this 28 acres can be better utilized for parkland, affordable housing and local economic development.
També vam construir el primer projecte demostració a NY de terrat verd i fresc al sostre de les nostres oficines. Sostres frescs són superfícies altament reflectants que no absorbeixen calor solar ni la passen a l'edifici o a l'atmósfera. Sostres verts són terra i plantes vives. Els dos es poden utilitzar en comptes dels materials per sostres a base de petroli que absorbeixen la calor, contribueixen a l'efecte "illa de calor urbana" i es degraden sota el sol, amb el qual els acabem respirant. Els sostres verts també retenen fins un 75 per cent de la pluja, per tant redueixen la necessitat de la ciutat d'invertir en costosos manteniments de les sortides de tuberies, que, incidentalment, es troben sovint ubicades en comunitats de justícia ambiental com la meva. I proporcionen hàbitat pels nostres amiguets! Doncs... (Rialles) super guay!!
We also built New York City's first green and cool roof demonstration project on top of our offices. Cool roofs are highly-reflective surfaces that don't absorb solar heat, and pass it on to the building or atmosphere. Green roofs are soil and living plants. Both can be used instead of petroleum-based roofing materials that absorb heat, contribute to urban "heat island" effect and degrade under the sun, which we in turn breathe. Green roofs also retain up to 75 percent of rainfall, so they reduce a city's need to fund costly end-of-pipe solutions -- which, incidentally, are often located in environmental justice communities like mine. And they provide habitats for our little friends!
[Butterfly]
Igualment, el projecte de demostració és un trampolí per al nostre nou negoci d'instal·lació de sostres verds,
(Laughter) So cool!
donant feina i desenvolupament econòmic sostenible al sud del Bronx. (Rialles) (Aplaudiments) A mi també m'agrada això.
Anyway, the demonstration project is a springboard for our own green roof installation business, bringing jobs and sustainable economic activity to the South Bronx.
[Green is the new black ...]
(Laughter) (Applause)
Bé, ja sé que en Chris ens va dir que no féssim publicitat aquí,
I like that, too.
però ja que tinc tota la vostra atenció: necessitem inversors. Fi de la publicitat. Es millor demanar perdó que permís. Bé... (Rialles) (Aplaudiments)
Anyway, I know Chris told us not to do pitches up here, but since I have all of your attention: We need investors. End of pitch. It's better to ask for forgiveness than permission. Anyway --
(Laughter)
D'acord. Katrina. Abans del Katrina, el sud del Bronx i Ninth Ward a Nova Orleans
(Applause)
tenien molt en comú. Les dues son zones altament poblades per gent de color, les dues son incubadores d'innovació cultural: penseu en hip-hop i jazz. Les dues son comunitats a la vora d'un riu amb indústria i amb residents que viuen aprop d'aquestes. A l'era post-Katrina, tenim encara més en comú. En el millor dels casos estem ignorats, i en el pitjor, difamats i abusats per agències reguladores negligents, zonificacions pernicioses i responsabilitat governamental dèbil. Ni la destrucció de Ninth Ward ni la del sud del Bronx era inevitable. Però hem sortit amb lliçons valuoses de com treure'ns de tot això. Som més que simples símbols nacionals de zones urbanes deprimides. O problemes a resoldre per promeses electorals buides de presidents que vénen i van. Ara deixarem la Costa del Golf decaure per una dècada o dues com va passar amb el sud del Bronx? O prendrem iniciatives pro-actives i aprendrem dels nostres propis recursos d'activistes radicals nascuts de la desesperació a comunitats com la meva?
OK. Katrina. Prior to Katrina, the South Bronx and New Orleans' Ninth Ward had a lot in common. Both were largely populated by poor people of color, both hotbeds of cultural innovation: think hip-hop and jazz. Both are waterfront communities that host both industries and residents in close proximity of one another. In the post-Katrina era, we have still more in common. We're at best ignored, and maligned and abused, at worst, by negligent regulatory agencies, pernicious zoning and lax governmental accountability. Neither the destruction of the Ninth Ward nor the South Bronx was inevitable. But we have emerged with valuable lessons about how to dig ourselves out. We are more than simply national symbols of urban blight or problems to be solved by empty campaign promises of presidents come and gone. Now will we let the Gulf Coast languish for a decade or two, like the South Bronx did? Or will we take proactive steps and learn from the homegrown resource of grassroots activists
Escolteu, no espero que els individus, les corporacions o el govern facin el món un lloc millor perquè és correcte o moral. Aquesta presentació avui només vol representar una part del que he viscut, una part molt petita. No en teniu ni idea. Però us ho explicaré més tard, si ho voleu saber. Però... Sé que és el resultat final, o el que és pot percebre d'aquest, el que motiva la gent. Jo estic interessada en el que m'agrada anomenar "triple resultat final" que el desenvolupament sostenible pot produir. Desenvolupaments que tenen el potencial de crear beneficis positius per a tots els implicats: els promotors, el govern i la comunitat on aquests projectes tenen lloc. Actualment, això no passa a la ciutat de Nova York. I estem treballant amb un dèficit al planejament urbà global. Una desfilada de subsidis del govern proposarà la creació de centres de gran distribució i estadis al sud del Bronx, però hi ha una coordinació deficient entre els agents urbans sobre com tractar els efectes acumulatius del augment de tràfic, pol·lució, deixalles sòlides i els impactes als espais oberts. I la seva forma d'abordar l'economia local i la creació de treball és tan poc convincent que no fa ni gràcia. Perque, a sobre de tot això, l'equip esportiu més ric del mon està reemplaçant l'estadi dels Yankees destruint dos parcs mol apreciats per la comunitat. Ara, nosaltres tindrem fins i tot menys que la xifra estadística que he dit abans. I tot i que menys del 25 per cent dels residents del sud del Bronx tenen cotxe, aquests projectes inclouen milers de noves places d'aparcament, tot i que presenten una carència de transport public massiu. El que falta per un debat més ampli és un anàlisi exhaustiu sobre cost i benefici de no arreglar una comunitat insana i amenaçada ambientalment, o incorporar canvis d'estructura sostenibles. El meu despatx treballa molt lligat a la Universitat de Columbia i altres per donar llum a aquests problemes.
that have been born of desperation in communities like mine? Now listen, I do not expect individuals, corporations or government to make the world a better place because it is right or moral. This presentation today only represents some of what I've been through. Like a tiny little bit. You've no clue. But I'll tell you later, if you want to know. (Laughter) But -- I know it's the bottom line, or one's perception of it, that motivates people in the end. I'm interested in what I like to call the "triple bottom line" that sustainable development can produce. Developments that have the potential to create positive returns for all concerned: the developers, government and the community where these projects go up. At present, that's not happening in New York City. And we are operating with a comprehensive urban-planning deficit. A parade of government subsidies is going to propose big-box and stadium developments in the South Bronx, but there is scant coordination between city agencies on how to deal with the cumulative effects of increased traffic, pollution, solid waste and the impacts on open space. And their approaches to local economic and job development are so lame it's not even funny. Because on top of that, the world's richest sports team is replacing the House That Ruth Built by destroying two well-loved community parks. Now, we'll have even less than that stat I told you about earlier. And although less than 25 percent of South Bronx residents own cars, these projects include thousands of new parking spaces, yet zip in terms of mass public transit. Now, what's missing from the larger debate is a comprehensive cost-benefit analysis between not fixing an unhealthy, environmentally-challenged community, versus incorporating structural, sustainable changes. My agency is working closely with Columbia University and others to shine a light on these issues.
Ara, deixem-ho clar. No estic en contra del desenvolupament. Això nostre és una ciutat, no una reserva natural. I jo he acceptat la capitalista que porto dintre. I probablement tots en porteu un o una, i si no, us farà falta.
Now let's get this straight: I am not anti-development. Ours is a city, not a wilderness preserve. And I've embraced my inner capitalist. And, but I don't have --
Així que no tinc cap problema amb els promotors guanyant diners.
(Laughter) You probably all have, and if you haven't, you need to.
No hi ha prou precedents per demostrar que un desenvolupament sostenible i bo per la comunitat també pot donar grans beneficis. Uns companys de TED : Bill McDonough i Armory Lovins, tots dos son els meus herois, han demostrat que realment això es pot fer. Jo tinc un problema amb els promotors que sobreexploten comunitats políticament vulnerables per fer diners. Si això continua és una vergonya per a tots nosaltres, perquè tots som responsables pel futur del que creem. Però una de les coses que faig per pensar en millors possibilitats és aprendre de visionaris d'altres ciutats. Aquesta és la meva versió de la globalització.
(Laughter) So I don't have a problem with developers making money. There's enough precedent out there to show that a sustainable, community-friendly development can still make a fortune. Fellow TEDsters Bill McDonough and Amory Lovins -- both heroes of mine by the way -- have shown that you can actually do that. I do have a problem with developments that hyper-exploit politically vulnerable communities for profit. That it continues is a shame upon us all, because we are all responsible for the future that we create. But one of the things I do to remind myself of greater possibilities, is to learn from visionaries in other cities.
Mirem Bogotà. Pobre, latina, envoltada de violència d'armes
This is my version of globalization.
i tràfic de drogues: una reputació no tan diferent de la del sud del Bronx. Tot i això, aquesta ciutat va obtenir una benedicció al final dels anys 90 gràcies a un alcalde molt influent que es diu Enrique Penalosa. Ell va mirar la demografía. Pocs ciutadans de Bogotà tenen cotxe propi, tot i això, una gran part dels recursos de la ciutat es va dedicar a servir als cotxes. Si ets un alcalde, pots fer-hi alguna cosa. La seva administració va reduir els carrers municipals clau de 5 a 3 fileres, va prohibir l'aparcament en aquests carrers, va ampliar les voreres i els carrils bici, va crear places públiques, va crear un dels sistemes d'autobusos públics més eficients del món sencer. Per culpa d'aquests esforços tan brillants, va estar a punt de ser impugnat. Però quan la gent va començar a veure que es donava preferència als problemes que afectaven a les seves vides quotidianes, coses increïbles van començar a passar. La gent va parar d'abocar deixalles al carrer. El crim va baixar. Perquè els carrers eren vius i amb gent. La seva administració va atacar diferents problemes urbans típics, un a un, i amb un pressupost de tercer món. No tenim excusa en aquest país. Ho sento. Pero la conclusió final és que el seu objectiu de donar prioritat a la gent no va suposar penalitzar aquells que no podien permetre's un cotxe, sinó donar oportunitats a tots els ciutadans de Bogotà per participar a la ressurgència de la ciutat. El fet que el desenvolupament no hauria de produir-se a costa de la majoria de la població es considera encara una idea radical aqui als Estats Units. Però l'exemple de Bogotà té el poder de canviar això.
Let's take Bogota. Poor, Latino, surrounded by runaway gun violence and drug trafficking; a reputation not unlike that of the South Bronx. However, this city was blessed in the late 1990s with a highly-influential mayor named Enrique Peñalosa. He looked at the demographics. Few Bogotanos own cars, yet a huge portion of the city's resources was dedicated to serving them. If you're a mayor, you can do something about that. His administration narrowed key municipal thoroughfares from five lanes to three, outlawed parking on those streets, expanded pedestrian walkways and bike lanes, created public plazas, created one of the most efficient bus mass-transit systems in the entire world. For his brilliant efforts, he was nearly impeached. But as people began to see that they were being put first on issues reflecting their day-to-day lives, incredible things happened. People stopped littering. Crime rates dropped, because the streets were alive with people. His administration attacked several typical urban problems at one time, and on a third-world budget, at that. We have no excuse in this country, I'm sorry. But the bottom line is: their people-first agenda was not meant to penalize those who could actually afford cars, but rather, to provide opportunities for all Bogotanos to participate in the city's resurgence. That development should not come at the expense of the majority of the population is still considered a radical idea here in the U.S. But Bogota's example has the power to change that.
Vosaltres, en canvi, heu estat beneits amb el regal de la influència. Per això esteu aquí i per això valoreu la informació que intercanviem. Utilitzeu la vostra influència per donar suport a canvis sostenibles exhaustius per tot arreu. No en parleu només a TED. Això és un objectiu de política de país que estic intentant construir, i com tots sabeu, la política és personal. Ajudeu-me a que el verd sigui el nou negre. Ajudeu-me a que la sostenibilitat sigui sexy. Feu que sigui part dels vostres sopars i converses als cocktails Ajudeu-me a lluitar per la justícia econòmica i ambiental. Recolzeu les inversions de benefici triple. Ajudeu-me a democratitzar las sostenibilitat portant a tothom a la taula i insistint que la planificació global es pot fer a tot arreu. Oh bé, estic contenta de tenir una mica més de temps!
You, however, are blessed with the gift of influence. That's why you're here and why you value the information we exchange. Use your influence in support of comprehensive, sustainable change everywhere. Don't just talk about it at TED. This is a nationwide policy agenda I'm trying to build, and as you all know, politics are personal. Help me make green the new black. Help me make sustainability sexy. Make it a part of your dinner and cocktail conversations. Help me fight for environmental and economic justice. Support investments with a triple-bottom-line return. Help me democratize sustainability by bringing everyone to the table, and insisting that comprehensive planning can be addressed everywhere. Oh good, glad I have a little more time!
Escolteu: quan vaig parlar amb el Sr. Gore l'altre dia esmorçant, vaig preguntar-li com s'inclourien els activistes per la justícia ambiental a la seva nova estratègia de marketing. La seva resposta va ser un programa de subvencions. No penso que entengués que no li estava demanant diners. Li estava fent una oferta. (Aplaudiments)
Listen -- when I spoke to Mr. Gore the other day after breakfast, I asked him how environmental justice activists were going to be included in his new marketing strategy. His response was a grant program. I don't think he understood that I wasn't asking for funding. I was making him an offer.
(Applause)
El que em va preocupar va ser que el seu enfocament de dalt a baix encara existeix. Ara, no us confongueu, necessitem diners. (Rialles)
What troubled me was that this top-down approach is still around. Now, don't get me wrong, we need money.
Però els grups locals son necessaris a la taula durant els processos de decisió. Del 90 per cent de l'energia que el Sr. Gore ens recorda que malgastem cada dia, no afegiu malgastar la nostra energia, la intel·ligència i l'experiència durament guanyada. (Aplaudiments)
(Laughter) But grassroots groups are needed at the table during the decision-making process. Of the 90 percent of the energy that Mr. Gore reminded us that we waste every day, don't add wasting our energy, intelligence and hard-earned experience to that count.
He vingut de molt lluny per trobar-me amb vosaltres així. Per favor, no em malgasteu. Treballant junts, podem convertir un d'aquells petits grups d'individus en creixement que realment tenen la valentia i el coratge de creure que realment podem canviar el mon. Potser hem arribat a aquesta conferència des d'etapes de la vida molt, molt diferents, però creieu-me, tots nosaltres compartim una cosa molt poderosa: no tenim res a perdre i tot a guanyar. Ciao bellos! (Aplaudiments)
(Applause) I have come from so far to meet you like this. Please don't waste me. By working together, we can become one of those small, rapidly-growing groups of individuals who actually have the audacity and courage to believe that we actually can change the world. We might have come to this conference from very, very different stations in life, but believe me, we all share one incredibly powerful thing. We have nothing to lose and everything to gain.