El fet econòmic més important del nostre temps és aquest: Vivim en una època d'una creixent desigualtat d'ingressos, sobretot entre els de dalt de tot i la resta. Aquest canvi és més sorprenent als EEUU i al Regne Unit, però és un fenomen global. S'està donant a la Xina comunista, a la Rússia ex-comunista, a la Índia, o al meu propi país, Canadà. Fins i tot l'observem en social-democràcies acollidores, com ara Suècia, Finlàndia i Alemanya.
So here's the most important economic fact of our time. We are living in an age of surging income inequality, particularly between those at the very top and everyone else. This shift is the most striking in the U.S. and in the U.K., but it's a global phenomenon. It's happening in communist China, in formerly communist Russia, it's happening in India, in my own native Canada. We're even seeing it in cozy social democracies like Sweden, Finland and Germany.
Deixeu-me que us doni unes quantes xifres per que us feu una idea. A la dècada de 1970, als EEUU l'u per cent de la població rebia al voltant del 10 per cent dels ingressos nacionals. Avui en dia, aquesta proporció s'ha més que duplicat, fins a més del 20 per cent. Però el que encara crida més l'atenció és el que està passant a la punta de dalt de tot de la distribució dels ingressos: Avui en dia, el 0,1 per cent de la població dels EEUU posseeix més del vuit per cent dels ingressos nacionals. Això representa una proporció similar a la de l'u per cent de fa 30 anys. Deixeu-me que us doni una altra xifra per que tingueu una perspectiva del que això representa, és una xifra calculada al 2005 per Robert Reich, ministre de treball en el govern Clinton. Reich va agafar la riquesa de dos homes, sense dubte, molt rics: Bill Gates i Warren Buffet, i va descobrir que era equivalent a la riquesa del 40 per cent de la població més pobre dels EEUU, és a dir, 120 milions de persones. Doncs bé, Warren Buffet no és només un plutòcrata, sinó també un dels observadors més astuts d'aquest fenomen, i té el seu propi número favorit. A Buffet li agrada explicar que al 1992, la riquesa combinada de les persones de la llista dels 400 de la revista Forbes (és a dir, la llista dels 400 americans més rics) era de 300.000 milions de dòlars. Penseu-hi. No calia ni tenir mil milions de dòlars per a ser en aquesta llista al 1992. Doncs bé, avui en dia, aquesta xifra s'ha més que quintuplicat, fins als 1.7 bilions, i segurament no cal que us digui que no hem vist que passés res similar entre la classe mitjana, la riquesa de la qual s'ha estancat si no, de fet, disminuït.
Let me give you a few numbers to place what's happening. In the 1970s, the One Percent accounted for about 10 percent of the national income in the United States. Today, their share has more than doubled to above 20 percent. But what's even more striking is what's happening at the very tippy top of the income distribution. The 0.1 percent in the U.S. today account for more than eight percent of the national income. They are where the One Percent was 30 years ago. Let me give you another number to put that in perspective, and this is a figure that was calculated in 2005 by Robert Reich, the Secretary of Labor in the Clinton administration. Reich took the wealth of two admittedly very rich men, Bill Gates and Warren Buffett, and he found that it was equivalent to the wealth of the bottom 40 percent of the U.S. population, 120 million people. Now, as it happens, Warren Buffett is not only himself a plutocrat, he is one of the most astute observers of that phenomenon, and he has his own favorite number. Buffett likes to point out that in 1992, the combined wealth of the people on the Forbes 400 list -- and this is the list of the 400 richest Americans -- was 300 billion dollars. Just think about it. You didn't even need to be a billionaire to get on that list in 1992. Well, today, that figure has more than quintupled to 1.7 trillion, and I probably don't need to tell you that we haven't seen anything similar happen to the middle class, whose wealth has stagnated if not actually decreased.
Així que vivim en l'edat de la plutocràcia global, però ens ha costat adonar-nos-en. Jo crec que una de les raons per les que ha costat tant és una mena de fenomen de granota bullida. Els canvis que són lents i graduals poden ser difícils de detectar fins i tot si el seu impacte final és prou espectacular. Al cap i a la fi, penseu en el que li va passar a la pobre granota. Però jo crec que està passant quelcom més. Parlar sobre la desigualtat d'ingressos, fins i tot si no estem a la llista dels 400 de Forbes, ens pot fer sentir incòmodes. Sembla que és menys positiu, menys optimista, parlar de com es reparteix el pastís que pensar en com fer el pastís més gros. I si resulta que estàs a la llista dels 400 de Forbes, parlar de la distribució dels ingressos i, inevitablement, del seu cosí germà, la redistribució del ingressos, pot ser, directament, amenaçador.
So we're living in the age of the global plutocracy, but we've been slow to notice it. One of the reasons, I think, is a sort of boiled frog phenomenon. Changes which are slow and gradual can be hard to notice even if their ultimate impact is quite dramatic. Think about what happened, after all, to the poor frog. But I think there's something else going on. Talking about income inequality, even if you're not on the Forbes 400 list, can make us feel uncomfortable. It feels less positive, less optimistic, to talk about how the pie is sliced than to think about how to make the pie bigger. And if you do happen to be on the Forbes 400 list, talking about income distribution, and inevitably its cousin, income redistribution, can be downright threatening.
Així és que vivim en l'època de la creixent desigualtat d'ingressos, sobretot a la part superior de la societat. Què l'està impulsant i què podem fer al respecte?
So we're living in the age of surging income inequality, especially at the top. What's driving it, and what can we do about it?
Hi ha un seguit de causes que són polítiques: impostos més baixos, des-regulació (sobretot dels serveis financers), privatització, proteccions legals més febles per als sindicats, tot això ha contribuït a que més i més ingressos hagin anat cap al cap d'amunt del tot.
One set of causes is political: lower taxes, deregulation, particularly of financial services, privatization, weaker legal protections for trade unions, all of these have contributed to more and more income going to the very, very top.
Molts d'aquests factors polítics es poden ficar al sac del "capitalisme clientelista", canvis polítics que beneficien un grup de persones assabentades i ben connectades però que, de fet, no ens fan gaire bé a la resta de nosaltres. A la pràctica, desfer-se del capitalisme clientelista és increïblement difícil. Penseu en tots els anys que reformadors de diferents signes polítics porten intentant desfer-se de la corrupció a Rússia, per exemple, o com és de difícil tornar a regular els bancs, fins i tot després de la crisi financera més profunda des de la Gran Depressió, o fins i tot com és de difícil aconseguir que les grans companyies multinacionals, incloent-hi aquelles que tenen per lema "no facis el mal", paguin impostos en una proporció remotament semblant a com ho fa la classe mitjana. Però, mentre que desfer-nos del capitalisme clientelista en la pràctica és molt, molt difícil, com a mínim, des del punt de vista intel·lectual, és un problema senzill. Després de tot, no hi ha ningú que estigui, en realitat, a favor del capitalisme clientelista. De fet, aquest és un d'aquells rars temes que uneixen a l'esquerra amb la dreta. Una crítica al capitalisme clientelista és una peça tan central en el Tea Party com ho és en el moviment Occupy Wall Street.
A lot of these political factors can be broadly lumped under the category of "crony capitalism," political changes that benefit a group of well-connected insiders but don't actually do much good for the rest of us. In practice, getting rid of crony capitalism is incredibly difficult. Think of all the years reformers of various stripes have tried to get rid of corruption in Russia, for instance, or how hard it is to re-regulate the banks even after the most profound financial crisis since the Great Depression, or even how difficult it is to get the big multinational companies, including those whose motto might be "don't do evil," to pay taxes at a rate even approaching that paid by the middle class. But while getting rid of crony capitalism in practice is really, really hard, at least intellectually, it's an easy problem. After all, no one is actually in favor of crony capitalism. Indeed, this is one of those rare issues that unites the left and the right. A critique of crony capitalism is as central to the Tea Party as it is to Occupy Wall Street.
Però si el capitalisme clientelista és, com a mínim des del punt de vista intel·lectual, la part fàcil del problema, les coses es compliquen quan considerem les causes econòmiques de la creixent desigualtat econòmica. En sí mateixes, no són massa misterioses. La globalització i la revolució tecnològica, les dues transformacions econòmiques bessones que ens estan canviant la vida i transformant l'economia global, també estan alimentant l'auge dels super-rics. Penseu-hi. Per primer cop en la història, si ets un emprenedor amb energia, amb una idea nova i brillant o un producte nou fantàstic, tens un accés gairebé instantani i sense friccions a un mercat global de més de mil milions de persones. Resultat: si ets molt i molt intel·ligent i tens molta i molta sort, et pots fer molt i molt ric, molt i molt ràpidament. L'última icona d'aquest fenomen és David Karp. El fundador de Tumblr, de 26 anys, ha venut recentment la seva companyia a Yahoo per 1.100 milions de dòlars. Penseu-hi un moment: 1.100 milions de dòlars, 26 anys. És més fàcil veure com la revolució tecnològica i la globalització estan creant aquesta mena d'efecte superstar en camps molt visibles, com ara els esports i el món de l'espectacle. Tots podem veure com un atleta fantàstic o un fantastic artista poden, avui en dia, aprofitar les seves dots en l'economia global com mai abans ho havien fet. Però ara, aquest efecte de super-estrella s'està donant en tota l'economia. Tenim tecnòlegs super-estrelles. Tenim banquers super-estrelles. Tenim advocats super-estrelles i arquitectes super-estrelles. Hi ha cuiners super-estrelles i pagesos super-estrelles. Fins i tot hi ha (i aquest és el meu exemple preferit) dentistes super-estrelles, entre els quals, l'exemplar més enlluernador és Bernard Touati, el francès que s'encarrega dels somriures d'altres super-estrelles, com ara l'oligarca rus Roman Abramovich o la dissenyadora de moda americana, d'origen europeu Diane von Furstenberg.
But if crony capitalism is, intellectually at least, the easy part of the problem, things get trickier when you look at the economic drivers of surging income inequality. In and of themselves, these aren't too mysterious. Globalization and the technology revolution, the twin economic transformations which are changing our lives and transforming the global economy, are also powering the rise of the super-rich. Just think about it. For the first time in history, if you are an energetic entrepreneur with a brilliant new idea or a fantastic new product, you have almost instant, almost frictionless access to a global market of more than a billion people. As a result, if you are very, very smart and very, very lucky, you can get very, very rich very, very quickly. The latest poster boy for this phenomenon is David Karp. The 26-year-old founder of Tumblr recently sold his company to Yahoo for 1.1 billion dollars. Think about that for a minute: 1.1 billion dollars, 26 years old. It's easiest to see how the technology revolution and globalization are creating this sort of superstar effect in highly visible fields, like sports and entertainment. We can all watch how a fantastic athlete or a fantastic performer can today leverage his or her skills across the global economy as never before. But today, that superstar effect is happening across the entire economy. We have superstar technologists. We have superstar bankers. We have superstar lawyers and superstar architects. There are superstar cooks and superstar farmers. There are even, and this is my personal favorite example, superstar dentists, the most dazzling exemplar of whom is Bernard Touati, the Frenchman who ministers to the smiles of fellow superstars like Russian oligarch Roman Abramovich or European-born American fashion designer Diane von Furstenberg.
Però si bé és bastant fàcil veure com la globalització i la revolució tecnològica estan creant aquesta plutocràcia global, el que és molt més difícil és crear-se una opinió al respecte. I això succeeix perquè, al contrari del que passa amb el capitalisme clientelista, molt del que han aportat la globalització i la revolució tecnològica és molt positiu. Comencem amb la tecnologia. M'encanta Internet. M'encanten els meus dispositius mòbils. M'encanta que facin possible que qui ho vulgui, pugui veure aquesta xerrada molt més enllà d'aquest auditori. I encara sóc més fan de la globalització. Aquesta és la transformació que ha tret a centenars de milions de persones d'arreu del món de la pobresa i ha possibilitat la seva entrada en la classe mitjana, i si resulta que vius en la part rica del món, ha fet que molts productes nous siguin econòmicament assequibles (qui penseu que ha fet el vostre iPhone?) i coses en les que confiem des de fa molt de temps les han fet molt més barates. Penseu en el vostre rentaplats o la vostra samarreta.
But while it's pretty easy to see how globalization and the technology revolution are creating this global plutocracy, what's a lot harder is figuring out what to think about it. And that's because, in contrast with crony capitalism, so much of what globalization and the technology revolution have done is highly positive. Let's start with technology. I love the Internet. I love my mobile devices. I love the fact that they mean that whoever chooses to will be able to watch this talk far beyond this auditorium. I'm even more of a fan of globalization. This is the transformation which has lifted hundreds of millions of the world's poorest people out of poverty and into the middle class, and if you happen to live in the rich part of the world, it's made many new products affordable -- who do you think built your iPhone? — and things that we've relied on for a long time much cheaper. Think of your dishwasher or your t-shirt.
Així és que, què és el que no ens pot agradar? Bé doncs, unes quantes coses. Una de les coses que em preocupen és la facilitat amb què el que podríem anomenar plutocràcia meritocràtica es pot transformar en plutocràcia clientelista. Imagineu-vos que sou un emprenedor brillant que ha venut amb èxit una idea o un producte als milers de milions globals i ha esdevingut milionari fent-ho. En aquest moment, és temptador utilitzar els teus coneixements econòmics per manipular les regles de l'economia política global a favor teu. I aquest no és un simple exemple hipotètic. Penseu en Amazon, Apple, Google, Starbucks. Aquestes companyies es troben entre les més admirades, estimades i innovadores del planeta. Resulta que també són particularment aficionades a treballar-se el sistema fiscal internacional per aconseguir rebaixar els impostos que han de pagar de manera molt i molt significativa. I per què limitar-se a jugar amb el sistema polític i econòmic global existent per treure'n el màxim avantatge? Un cop tens el formidable poder econòmic que hem vist al cap d'amunt de la distribució d'ingressos i el poder polític que inevitablement l'acompanya, també esdevé temptador començar a intentar canviar les regles del joc en benefici propi. De nou, aquest no és un cas merament hipotètic. És el que van fer els oligarques russos en crear la venda del segle amb la privatització dels recursos naturals de Rússia. És una manera de descriure el que va passar amb la desregularització dels serveis financers als EEUU i al Regne Unit.
So what's not to like? Well, a few things. One of the things that worries me is how easily what you might call meritocratic plutocracy can become crony plutocracy. Imagine you're a brilliant entrepreneur who has successfully sold that idea or that product to the global billions and become a billionaire in the process. It gets tempting at that point to use your economic nous to manipulate the rules of the global political economy in your own favor. And that's no mere hypothetical example. Think about Amazon, Apple, Google, Starbucks. These are among the world's most admired, most beloved, most innovative companies. They also happen to be particularly adept at working the international tax system so as to lower their tax bill very, very significantly. And why stop at just playing the global political and economic system as it exists to your own maximum advantage? Once you have the tremendous economic power that we're seeing at the very, very top of the income distribution and the political power that inevitably entails, it becomes tempting as well to start trying to change the rules of the game in your own favor. Again, this is no mere hypothetical. It's what the Russian oligarchs did in creating the sale-of-the-century privatization of Russia's natural resources. It's one way of describing what happened with deregulation of the financial services in the U.S. and the U.K.
Una altra cosa que em preocupa és la facilitat amb que la plutocràcia meritocràtica pot transformar-se en aristocràcia. Una manera de descriure els plutòcrates és com els "frikis alfa" i són persones que són molt conscients de la importància de les capacitats analítiques i quantitatives altament sofisticades en l'economia actual. Aquesta és la raó per la que estan invertint quantitats sense precedents de temps i recursos en educar els seus propis fills. La classe mitjana també està invertint més en escolarització però en la carrera armamentística global de l'educació, que comença a la guarderia i acaba a Harvard, Standford o al MIT, el 99 per cent de la població es veu cada vegada més superada per l'U Per Cent. El resultat és el que els economistes Alan Krueger i Miles Corak anomenen la Curvatura Gran Gatsby. A mesura que les desigualtats d'ingressos s'incrementen, la mobilitat social disminueix. La plutocràcia pot ser una meritocràcia, però, cada vegada més, has d'haver nascut en l'esglaó més alt de l'escala per poder ni tan sols prendre part en aquesta carrera.
A second thing that worries me is how easily meritocratic plutocracy can become aristocracy. One way of describing the plutocrats is as alpha geeks, and they are people who are acutely aware of how important highly sophisticated analytical and quantitative skills are in today's economy. That's why they are spending unprecedented time and resources educating their own children. The middle class is spending more on schooling too, but in the global educational arms race that starts at nursery school and ends at Harvard, Stanford or MIT, the 99 percent is increasingly outgunned by the One Percent. The result is something that economists Alan Krueger and Miles Corak call the Great Gatsby Curve. As income inequality increases, social mobility decreases. The plutocracy may be a meritocracy, but increasingly you have to be born on the top rung of the ladder to even take part in that race.
La tercera cosa, i la que més em preocupa, és fins a quin punt les mateixes forces majoritàriament positives que estan impulsant l'auge de la plutocràcia global també estan buidant la classe mitjana en les economies industrialitzades occidentals. Comencem per la tecnologia. Les mateixes forces que estan creant multimilionaris també estan devorant molts llocs de treballs tradicionals de la classe mitjana. Quan va ser l'última vegada que vau utilitzar una agència de viatges? I, a diferència de la revolució industrial, els titans de la nostra nova economia no estan creant tants nous llocs de treball. En el seu moment de major esplendor, G.M. tenia centenars de milers de treballadors, Facebook menys de 10.000. El mateix es pot aplicar a la globalització: Al mateix temps que està traient milions de persones de la pobresa en els mercats emergents, està deslocalitzant milions de llocs de treball de les economies industrialitzades del món occidental. La terrorífica realitat és que no hi ha cap regla econòmica que, de manera automàtica, tradueixi un increment del creixement econòmic en una prosperitat àmpliament compartida. Això es pot comprovar en el que jo considero l'estadística econòmica més aterradora dels nostres temps: Des de finals de la dècada de 1990, els increments de la productivitat s'han desvinculat dels increments en salaris i ocupació. Això significa que els nostres països s'estan fent més rics, les nostres companyies estan sent més eficients, però no estem creant més llocs de treball i no estem pagant a la gent, en termes generals, més.
The third thing, and this is what worries me the most, is the extent to which those same largely positive forces which are driving the rise of the global plutocracy also happen to be hollowing out the middle class in Western industrialized economies. Let's start with technology. Those same forces that are creating billionaires are also devouring many traditional middle-class jobs. When's the last time you used a travel agent? And in contrast with the industrial revolution, the titans of our new economy aren't creating that many new jobs. At its zenith, G.M. employed hundreds of thousands, Facebook fewer than 10,000. The same is true of globalization. For all that it is raising hundreds of millions of people out of poverty in the emerging markets, it's also outsourcing a lot of jobs from the developed Western economies. The terrifying reality is that there is no economic rule which automatically translates increased economic growth into widely shared prosperity. That's shown in what I consider to be the most scary economic statistic of our time. Since the late 1990s, increases in productivity have been decoupled from increases in wages and employment. That means that our countries are getting richer, our companies are getting more efficient, but we're not creating more jobs and we're not paying people, as a whole, more.
Una conclusió aterradora que podríeu extreure de tot això és la preocupació per l'atur estructural. Però a mi encara em preocupa més és una altra situació de malson. Després de tot, en un mercat laboral totalment lliure, podríem trobar feines per a gairebé tothom. La distòpia que em preocupa és un univers en què uns quants genis inventen Google i coses per l'estil i la resta de nosaltres estem empleats fent-los massatges.
One scary conclusion you could draw from all of this is to worry about structural unemployment. What worries me more is a different nightmare scenario. After all, in a totally free labor market, we could find jobs for pretty much everyone. The dystopia that worries me is a universe in which a few geniuses invent Google and its ilk and the rest of us are employed giving them massages.
Així és que quan em deprimeixo de veritat donant-li voltes a aquesta idea, em consolo pensant en la Revolució Industrial. Després de tot, i malgrat les seves fàbriques depriments i satàniques, va resultar bastant bé, oi? Després de tot, tots els que som aquí som més rics, més sans més alts (bé, amb algunes excepcions) i vivim més que els nostres avantpassats de començaments del segle XIX. Però és important recordar que abans d'aprendre a compartir els fruits de la Revolució Industrial amb els sectors més amplis de la societat, vam haver de passar per dues depressions, la Gran Depressió de la dècada de 1930, i la Llarga Depressió de la dècada de 1870, dues guerres mundials, revolucions comunistes a Rússia i a la Xina, i una època d'agitacions socials i polítiques tremendes en el món occidental. També, i no per casualitat, vam passar per una època de tremendes invencions socials i polítiques. Vam crear l'estat del benestar modern. Vam crear l'educació pública. Vam crear la sanitat pública. Vam crear el sistema públic de pensions. Vam crear els sindicats.
So when I get really depressed about all of this, I comfort myself in thinking about the Industrial Revolution. After all, for all its grim, satanic mills, it worked out pretty well, didn't it? After all, all of us here are richer, healthier, taller -- well, there are a few exceptions — and live longer than our ancestors in the early 19th century. But it's important to remember that before we learned how to share the fruits of the Industrial Revolution with the broad swathes of society, we had to go through two depressions, the Great Depression of the 1930s, the Long Depression of the 1870s, two world wars, communist revolutions in Russia and in China, and an era of tremendous social and political upheaval in the West. We also, not coincidentally, went through an era of tremendous social and political inventions. We created the modern welfare state. We created public education. We created public health care. We created public pensions. We created unions.
Avui en dia, vivim en una època de transformació econòmica comparable en la seva magnitud i el seu abast a la Revolució Industrial. Per assegurar-nos de que aquesta nova economia ens beneficia a tots i no només als plutòcrates, cal que ens embarquem en una època de canvi social i polític igual d'ambiciosa. Necessitem un nou New Deal.
Today, we are living through an era of economic transformation comparable in its scale and its scope to the Industrial Revolution. To be sure that this new economy benefits us all and not just the plutocrats, we need to embark on an era of comparably ambitious social and political change. We need a new New Deal.
(Aplaudiments)
(Applause)